La Mare de Déu de la Salut des de la Sociologia

Poques ciutats europees han sabut guardar i transmetre les seues tradicions com les que celebra Algemesí, amb les Festes de la Mare de Déu de la Salut a la comarca de la Ribera Alta els dies 7 i 8 de setembre. Rites i representacions sobre les quals es visualitza la identitat d’un poble.

L’expressió del sentiment adquireix categoria de ritual universal. La roda del temps es deté a la Ribera Alta, i la memòria col·lectiva preservada durant més de set segles, desperta. Tradició, fe i cultura desfilen unides pels carrers de la ciutat riberenca.

En La Comarca Científica analitzem a fons les Festes de la Mare de Déu de la Salut des d’un punt de vista sociològic. Una entrevista d’Alexis Lara al sociòleg riberenc Francesc Viadel que no et pots perdre.

Benvinguts.

Perfil de l’entrevistat

Francesc Viadel va nàixer a Algemesí (Ribera Alta), l’any 1968. És periodista i doctor en Sociologia per la Universitat de València. Actualment imparteix classes a la Universitat Ramón Llull de Barcelona. Entre el seu extens currículum, cal recalcar els seus assajos en matèria de sociologia i política: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (Universitat de València, 2012); Valencianisme, l’aportació positiva (Universitat de València, 2012) i La gran depuració (Universitat de València, 2015). Este últim guardonat amb el Premi Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica.

Durant la seua trajectòria professional, ha passat per periòdics com El Mundo i El País en l’àmbit estatal, o el Levante a nivell autonòmic. A més a més, va ser director de la Televisió de Gandia a la comarca de La Safor.

En esta entrevista de La Comarca Científica, el sociòleg riberenc respon set preguntes d’Alexis Lara indispensables per a entendre l’entramat d’un esdeveniment tan important com són les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

Entrevista al sociòleg Francesc Viadel | La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí

A l’entrevista audiovisual que teniu en esta mateixa entrada, trobareu les següents preguntes d’Alexis Lara al sociòleg de la Ribera Alta, Francesc Viadel. Les festes d’Algemesí com mai ningú les havia analitzat i explicat abans.

La Comarca Científica. En estos dies anem a ser testimonis de la celebració d’un dels 7 Patrimonis Immaterials de la Humanitat de les Comarques Valencianes: La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Què van a presenciar els habitants de la Ribera Alta?

Francesc Viadel. Els que veuran aquells que s’apropen durant els dos dies que dura la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí serà una manifestació de cultura popular importantíssima. Jo diria que de les més importants que es trobaran en Europa, en la mesura en què la festa conserva elements patrimonials alguns d’ells documentats perfectament des del barroc, altres de principis del segle XIX, etc. Més enllà d’esta manifestació de cultura popular, la festa de la Mare de Déu de la Salut té un interés de caràcter sociològic. Veurem com tot un poble, de manera transversal i amb totes les diferents classes socials se junta per a celebrar un esdeveniment que té un caràcter religiós, però que també té un caràcter clarament civil.

LCC. Les festes de la Mare de Déu de la Salut han estat en nombroses ocasions, objecte d’atenció per artistes, músics i poetes, però també per part d’etnògrafs, sociòlegs, antropòlegs o historiadors. Per què esta celebració desperta tant d’interés entre les ciències socials?

F.V. Bé desperta un interés sociològic evident pel seu caràcter únic. Hem de pensar que la festa de la Mare de Déu d’Algemesí no sempre ha gaudit d’esta situació d’esplendor. La festa ha passat per diverses etapes històriques i en dates no tan llunyanes com la de 1973 la festa va estar greument amenaçada, en el mateix moment en què la Muixeranga no va poder eixir a ballar aquell dia. La crisi de la festa ja venia des de l’any 1949, quan l’Ajuntament franquista d’Algemesí decideix prendre la direcció de la festa. I bé, això per què? Perquè la festa de la Mare de Déu de la Salut és una festa vinculada, o els balls, vinculats, al caràcter gremial. Després, en l’etapa dels anys 70 i la industrialització i la secularització de la societat va posar en perill la festa.
Hui en dia la situació és totalment distinta. Si en els anys 70, pertànyer a la Muixeranga era quasi una manera d’insultar… Hem de recordar que dir-li a algú “muixeranguero” en el poble era una manera de menysprear. Hui en dia és tot el contrari. Fins i tot pertànyer a algun dels balls de la festa denota un cert prestigi social. Vol dir en certa mesura que eixa persona es sent identificada, col·lectivament, es troba arrelada al que seria el context de la pròpia ciutat.
Per tant la Mare de Déu de la Salut té interés sociològic per diversos motius. Té interés sociològic per veure com s’ha incorporat la dona en el món de la festa; per veure de quina manera interactuen les diferents classes socials; per veure també com a través de la festa s’interrelaciona la part de l’Ajuntament i la part civil amb l’Església…no sempre ha estat exempta de certa tensió al voltant de l’organització o del sentit o del caràcter que se li dóna a esta.

LCC. Francesc, d’on ve l’origen d’esta festa?

F.V. És un origen medieval, vinculat a la tradició de les mares de Déu trobades que a més passa per diferents etapes històriques. Fonamentalment la festa es consolida de manera molt clara en el segle XVIII, a principis.
Per tant és una festa que, per la documentació que tenim, s’ha celebrat sense cap interrupció tret dels tres anys de la guerra civil espanyola.

LCC. Per tant, què és una tradició i per què considerem les festes de la Mare de Déu de la Salut com a tal?

F.V. El sentit ple de tradició és el de transmissió. En definitiva la tradició no és més que un conjunt de creences, de valors… que es transmeten de generació en generació, i que formen part de la identitat dels països, etc.
Per tant, en eixe sentit la festa de la Mare de Déu de la Salut té un sentit de tradició obvi. Així, els balls, la música, etc. han anat passant de generació en generació; així com tots els rituals s’han anat celebrant, en variacions, en funció de cada moment històric.

LCC. La primera processó, la de les Promeses, és coneguda per este nom ja que és elegida per tal d’efectuar promeses, per alleujar penes o implorar favors a la verge Maria, la qual cosa implica una important càrrega religiosa. Però, són més de 1.400 persones les que participen en la festa cada any, de diferents creences i ideologies. Podríem dir que la Mare de Déu de la Salut és una festa “transversal”?

F.V. Sense dubte que és transversal. És transversal en la mesura en què participa i ve moltíssima gent amb un clar sentiment de religiositat però també hi participa molta gent que simplement ho fa perquè és una manera d’identificar-se col·lectivament o gent que viu fora i torna a Algemesí perquè és una manera de retrobar-se, o perquè participen en algun ball… Per tant transversal en tots els sentits. La incorporació de la dona en els darrers anys… És una festa que té este caràcter popular i unitari precisament perquè hi és transversal. Perquè hi participen persones de diferents classes socials, etc.

LCC. Passem a un punt de vista més ample i parlem de la de la festa i de les Comarques Valencianes. Per posar un exemple, podem trobar una variació del Ball de la Carxofa a Carcaixent, anomenada Dansa de les Xiques Pelegrines. A la processó del Corpus de València rep el nom de Dansa de la Magrana. A Morella, dansa de les Gitanetes. A Vinarós, Ball de les Cintes i a Sueca i Cullera el Ball de les Vetes. El mateix ocorre amb la Muixeranga que s’escampa arreu del territori valencià. Tenen estos elements culturals algun efecte en la vertebració comarcal?

Totes les festes s’interrelacionen d’una manera molt clara. La mateixa festa de la Mare de Déu de la Salut té elements del Corpus de València i elements dels Sexennals de morella incorporats a mitjan segle XVI.
I faig un incís. La Muixeranga s’ha conservat en Algemesí, però tenim també testimonis documentals que parlen de què la Muixeranga s’havia fet en altres localitats del País Valencià.

Per tant, jo diria que la festa no només vertebra la comarca, sinó que la festa o alguns elements de la festa vertebren el País Valencià.
Hi ha molta gent segurament amb un plantejament molt més local que no li fa massa gràcia que per exemple la Muixeranga es puga fer a Sueca o a l’Alcúdia. Recordem que, entre d’altres, un dels motius del naixement de la Nova Muixeranga en 1996 va ser este, ja que d’alguna manera hi havia una certa resistència per parts de la colla de la Muixeranga de què esta eixira d’Algemesí i participara de segons quins actes i segons quins llocs i contextos.
Això hui en dia pense que està bastant superat. I esta barreja no només es produeix a la Ribera, sinó a tot el territori valencià.

LCC. I parlant de Muixerangues, és inevitable parlar del seu himne. Què signifiquen etnològicament els instruments del tabalet i la dolçaina que l’encarnen? Quina és la funció que tenen els himnes? I per què te tanta importància a nivell valencià l’himne de la Muixeranga?

Primer cal fer un apunt. L’himne que es va acordar definitivament que fora l’himne de tots els valencians, a través de la Llei de Símbols de 1984, va ser l’himne regional del mestre Serrano. L’himne regional del mestre Serrano era un himne que es va composar inicialment en el 1909 per l’exposició regional, i que no va acabar d’estar ben acollit per allò que eren els sectors valencianistes.
El que ja va acabar de suposar un rebuig definitiu per a l’himne regional del mestre Serrano, va ser que en el 1925, s’adoptara, en plena dictadura de Primo de Rivera, este himne com a ritme regional. Això ja va ficar d’esquena als sectors progressistes.

Per tant, quan s’arriba a la transició política, davant de l’alternativa o les alternatives diferents que hi havien, a l’hora de determinar els símbols autonòmics, es planteja també el de l’himne. El de la Muixeranga és l’himne escollit pels sectors valencianistes i nacionalistes del país. És un himne a més reivindicat de manera molt clara per Joan Fuster, un dels intel·lectuals més importants d’eixa època de la Transició Valenciana. Entre altres coses perquè és un himne solemne, no té una lletra i després té unes clares connotacions de caràcter popular.

S’ha de dir que la tonada de la Muixeranga o la melodia és una de les melodies més versionades. Fins i tot no només s’ha volgut com a himne del País Valencià sinó que fins i tot s’ha volgut també que fora l’himne que representa tots els pobles de cultura o de llengua catalana.
L’himne l’han versionat grups com Obrint Pas, Roger Mas, la Electrica Dharma…