Volem conèixer el moviment associatiu. Per a això Elena Tamarit Escrivà entrevista per a la secció “Experiències” a Julio Huerta, coordinador de la Fundació Horta Sud i bon coneixedor del teixit social. La Fundació naix pocs anys abans que morira el dictador Francisco Franco i amb ell la dictadura. Eren uns moments en què agrupacions socials com la fundació eren fonamentals de cara al procés de transició cap a la democràcia. Després de passar per diferents crisis, en esta secció de La Comarca Científica, Julio Huerta analitza l’associacionisme valencià i de com pot incidir en el benestar de la ciutadania.
Perfil de l’entrevistat: Julio Huerta
Julio Huerta Balastegui és natural de Manises (Horta Sud). Ha estudiat Educació Social per la UNED i és Expert Universitari en Gestió Directiva d’Organitzacions no lucratives. Actualment és el coordinador de la Fundació Horta Sud, on porta més d’una dècada treballant pel moviment associatiu de la comarca i de la resta del territori valencià.
Ha estat participant de les associacions valencianes des dels 15 anys i coneix a la perfecció el teixit social i associatiu de la comarca de l’Horta Sud, amb qui col·labora i treballa dia a dia des de la Fundació que dirigeix.
Entrevista a Julio Huerta | La lluita del moviment associatiu
Comencem una nova temporada dels podcasts Experiències, on donem veu a històries de vida i iniciatives que guarden relació amb les ciències socials. I hui parlem d’un projecte que acumula ja quasi 50 anys d’història: la Fundació Horta Sud. Ens trobem a Torrent amb Julio Huerta.
E. T.: Comence una breu descripció i m’agradaria comptar amb la teua ajuda per a completar-la. La fundació naix el 1972, pocs anys abans que el dictador Francisco Franco morira i amb ell la dictadura. Eren uns moments, vosaltres mateixa ho destaqueu així a la web, en què agrupacions socials com esta eren fonamentals de cara al procés de transició cap a la democràcia. Podries parlar-me sobre el context en què naix la fundació?
J. H.: Com has dit, era poc abans que morira Franco i hi havia una efervescència del moviment associatiu. Era una època en què la primera migració del camp a la ciutat ja s’ha fet i comencen a construir-se molts barris i serveis que no estaven. Estem en el tardofranquisme i comencen a crear-se les primeres associacions, que són les Asociaciones de Cabezas de Familia. Estem en una llei del 1964, encara no s’havia aprovat la llei orgànica ni la Constitució i poqueta possibilitat tenia a societat civil per a organitzar-se. Asociaciones de familia i alguna altra organització vinculada a l’església catòlica. En eixe moment naix la fundació com una iniciativa de la Caixa d’Estalvis de Torrent. Però no és casualitat perquè la caixa d’estalvis prèviament al naixement de la fundació ha fet un estudi per saber com estava la situació en Torrent. Este estudi el fan dues persones de Madrid. Un és Antonio del Valle, que ja ha faltat i que va ocupar càrrecs en el ministeri. Este senyor bebia de moviments associatius francesos. Ell va dir a la Caixa d’Estalvis de Torrent: l’estudi no es pot quedar ahí. Hem d’actuar i que la mateixa societat civil done resposta a les necessitats de l’estudi.
E. T.: Naixeu a partir del Instituto Pro-Desarrollo a instàncies de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Torrent. Des del meu absolut desconeixement, m’agradaria saber si estes institucions estaven marcades per un corrent ideològic.
J. H.: Darrere de la fundació hi havia gent que venia de moviments associatius. De la JARC (Juventud Agrícola y Rural Católica), de la JOC (Juventud Obrera Cristiana), de la JEC (Juventud Estudiantil Cristiana). Era la part de l’Església més progressista. La fundació va crear una biblioteca en eixa època. I és curiós que en la biblioteca, tota la part educativa siga de la teologia de la liberació. Conscienciació de la societat civil perquè done resposta a eixes necessitats. Molta bibliografia del País Valencià i del moviment feminista francés (i no espanyol, perquè en l’any setanta pràcticament no existia), també de com fer desenvolupament comunitari. Això és indicatiu que era una gent que provenia del moviment associatiu i que volia empoderar a la gent.
E. T.: Què et sembla si fem una trajectòria d’este tardofranquisme o últims anys de la dictadura… Perquè, en els anys 80, arriba el reconeixement del Ministeri d’Educació com a fundació d’interés públic. Anys després la compra de la Casa Museu on esteu allotjats, i any rere any esteu treballant de valent per a coordinar un entramat associatiu a la comarca.
J. H.: Han passat moltes coses. Primer se m’ha oblidat dir que la metodologia estava basada en l’estudi i observació de la realitat, reflexionar sobre ella i intentar conscienciar a la població perquè s’organitze. Eixa essència no l’ha perdut la fundació. Però què ha passat en tot este temps? La mort de Franco, una vigorositat del moviment associatiu que ha sigut molt important per a la democràcia d’este país i per a la construcció de l’estat de benestar. En aquella època, tot el moviment associatiu i veïnal comença a crear guarderies (no existien perquè la societat no estava pensada perquè les dones treballaren), i les primeres iniciatives de guarderies (escoles infantils ara) naixen d’este moviment associatiu de la comarca. Economats -en l’any 73 estem en una crisi del petroli que dura molts anys, amb una inflació alta-. Escoles nocturnes per als obrers, que anaven a aprendre a llegir i a escriure en un moment en què les taxes d’analfabetisme eren molt altes. I tantes i tantes coses que ara assumim com a normals -claveguerams, asfaltat, enllumenat-. Per exemple, Consum naix d’un moviment cooperatiu d’Alaquàs. També reivindicació de drets com salvar el llit del riu Túria, el parc natural del Túria i de l’Albufera… I arriba la democràcia i passa una cosa molt important per al moviment associatiu: que molt dels líders passen a treballar en l’administració pública. Descapça-la el moviment per una banda, i per altra l’administració comença a prestar serveis dels quals s’ocupava el moviment associatiu. Ací ve una crisi molt forta en els finals dels 80 i principis dels 90 que ha durat molt de temps i que començava a recuperar-se abans del 15M. Perquè el 15M és la repolitització de la societat. La societat ix al carrer dient: “ja està bé, perquè si no la política quedarà en mans d’uns pocs”. I passa que ve la segona crisi del moviment associatiu. Molts líders del 15M estan en la política i molts líders de les places estan treballant en els ajuntaments o en l’administració pública. I una altra vegada ve una crisi del moviment associatiu. Ja no fagocita la seua activitat però sí la seua missió, que és la de canalitzar la participació. És una llàstima perquè teníem l’oportunitat de rearmar el moviment associatiu però estos líders han tornat a cometre el mateix error: voler que des de l’administració pública s’organitze, es regule i es legisle la participació. I jo crec que la participació ha de vindre de baix cap a dalt.
E. T.: I el punt clau d’esta dècada és la reconstrucció del moviment associatiu de la comarca de l’Horta Sud. Però, quines són les nostres carències? És que vivim en una comarca fragmentada, amb un teixit col·laboratiu deficient?
J. H.: Bona pregunta. Nosaltres tenim un estudi de la universitat encomanat per la Fundació Horta Sud. Antonio Ariño fa ja molts anys que va dir que el moviment associatiu estava atomitzat. Eixe és un problema que tenim. Amb l’arribada de la democràcia es van impulsar molt les campanyes d’associacionisme i es van crear associacions, però no van incrementar el número de persones associades. A diferència d’altres moments històrics en què hi havia dues entitats en cada poble que eren paraigües legals d’iniciatives de dones, de festes, esportives, etc. El mateix ocorria quant al moviment associatiu de la República amb un Casino i un Ateneu paraigües de moltes coses, o el moviment associatiu de principis del segle XX o meitat del segle XIX. A principis de la democràcia, transformem el model i cada iniciativa ha de tindre una entitat jurídica per a relacionar-se en l’administració i donar una subvenció.
Pense que hem de repensar algunes coses:
1. Transparència. Venim d’un model en el País Valencià en què la transparència i la legalitat no es complia. Per part de la societat i per part dels polítics. Nosaltres impulsem que les associacions siguen legals i que milloren la transparència. S’han acabat les factures en tovallons de paper.
2. Base social. La nostra força serà la base social i, per tant, hem de replantejar-se les associacions de tres persones (no dic que no existisquen, però és temps de “fundir” i no de fundar).
3. Funcions. Hem de recuperar la funció educativa, social, política i econòmica.
4. La subsidiareitat. Hem de buscar una relació amb la política equilibrada, d’igual a igual. Que no ens utilitze al moviment associatiu i que este no siga “palmero” de ningú. Anem a fer una activitat que és amb vocació pública i s’ha de reconéixer la nostra tasca i donar suport.
E. T.: Recentment, el passat mes de juny, vau fer públic el primer estudi de l’Avaluació de l’impacte de les associacions de la ciutat de València. Este estudi abraça les experiències de quasi 200 entitats. Conta’ns quines van ser les conclusions principals, per què necessitem les associacions?
J. H.: Hem fet el de la ciutat de València, Castelló i acabem de fer el de Torrent. Anys anteriors hem fet el de la comarca de l’Horta Sud, ajuntament de Quart de Poblet i d’altres que ara no em venen al cap. El projecte d’avaluació de l’impacte va eixir a partir d’una premissa: la fundació no fa res que el moviment associatiu no demana. Que no veiem que no hi ha una necessitat i que no va a haver un projecte compartit. Com va començar? En les reunions que tinguérem es deia: no es valora el que fa el moviment associatiu, no ix en els mitjans, estem invisibles… Per a valorar-lo s’ha de posar damunt la taula el valor que té. Però ens adonarem que el moviment associatiu no sistematitzava l’arreplegada de dades. Vam construir amb elles quines dades s’havien de sistematitzar per a tornar després a la ciutadania i per això vam crear una plataforma.
Ens vam adonar que pràcticament tota l’activitat després de l’escola està en mans del moviment associatiu. Pensa: entitats musicals, esportives, educatives, d’oci, de temps lliure, de dones, majors… Detectarem que eixa és la inversió més rendible de l’ajuntament perquè per cada euro invertit, la societat civil és capacitat de multiplicar-lo per dos o fins i tot per quatre, segons siga una capital com València o Castelló (que necessiten molt de personal) o pobles xicotets que són capaços de multiplicar per més els recursos. La Universitat Johns Hopkins va fer un estudi que advertia: el jaciment de llocs de treball no seran les fàbriques sinó el moviment associatiu.
El número d’hores dedicades al moviment associatiu és una mitjana setmanal de 4000 per municipi. L’autor Peter Drucker diu que açò es diu PIB oculte, i que implica milions d’euros que no s’avaluen.
E. T.: Predomina en l’opinió pública la criminalització cap als grups desfavorits, fomentat pel creixement dels moviments d’extrema dreta. De quina manera considereu que l’associacionisme pot incidir en este àmbit?
J. H.: Pense que l’auge de l’extrema dreta està molt relacionat amb la desafecció política. El CIS apunta des de fa molts anys que més del 50% de la població considera la classe política com el segon problema d’este país, i açò és el caldo de cultiu de l’extrema dreta. I el moviment associatiu ací és clau, però necessita la col·laboració política. La política no és una qüestió de tots i ha de tornar una altra vegada a les associacions i la societat civil. Han de preguntar quins problemes tenim i què solucions veiem, per a implicar-los en l’anàlisi de la situació i la solució. Conscienciar a la població perquè siga protagonista, i fins que els polítics no s’adonen d’això, tindrem desafecció política i tindrem moviments feixistes. El problema és que els polítics s’han adonat de la desafecció i han buscat formes noves per a pal·liar-la, amb la participació individual i individualista. Els polítics d’ara han acceptat les tesis neoliberals de la participació, com si fóra una compravenda. Però açò no consciència, no educa, no enforteix la societat, no fa comunitat, només penses en tu des del teu ordinador. S’han canviat moltes coses quant a la transparència i la participació en els últims anys, però no han implicat a la ciutadania en el projecte polític. Es necessita informació, debat i consens. Fins que este problema no es resolga, tindrem desafecció política.
E. T.: Per a animar a la gent desafecta a què s’involucre, m’agradaria proposar-te un joc. Què et sembla si parlem de projectes de la fundació, i l’impacte directe que va tindre en una persona, una família o una lluita ciutadana en concret.
J. H.: Des de la fundació, nosaltres tenim una convocatòria de projectes interassociatius perquè les associacions de les comarques treballen en xarxa. Una anècdota d’un projecte que m’agrada molt. La Coordinadora en Defensa dels Boscs del Túria, que ha fet una associació de diversitat funcional. Es presentaren a la convocatòria de subvencions de manera quasi forçada i, als cap de pocs mesos, em vaig trobar a una persona de la coordinadora que em va dir: el que ens estan aportant estos xiquets és més del que m’havia imaginat en la vida. No sabria viure sense el que m’aporten estos xiquets. Altra és l’Associació d’Alcohòlics de Torrent i Comarca (Artic), que començà a treballar en una associació de dones que cosien i van dur endavant el projecte ‘Vestint il·lusions’, que consistia en cosir roba per a gent d’altres països. Tant en Artic com l’associació de dones majors trobaren sentit a la seua vida. Estes dones podien haver tingut fills amb projectes d’addiccions i actuaren com a mares, i estes persones necessitaven este punt de referència. Este projecte ja té anys de vida i és meravellós.
A mi em va canviar la forma d’entendre el món, els valors, la forma de pensar i expressar-me. Vaig assumir responsabilitats des de molt jove i pense que és un aprenentatge que només el moviment associatiu et pot donar. Aporta molt a la teua vida personal, professional i sobretot educa en aptituds i competències que no s’ensenyen en l’educació formal, en la família ni des de l’administració, que només s’ensenyen des de la pràctica del moviment associatiu.
