La Comarca Científica

Història Valenciana

Què és la història? Què estudia? Per a què serveix? És possible estudiar la carrera d’història en les Comarques Valencianes? En La Comarca Científica podràs trobar la resposta a totes estes i moltes altres preguntes sobre la història en general i sobre la historiografia valenciana en particular.

A continuació pots trobar també tot el contingut produït per nosaltres pel que fa a esta ciència social:

  • L’origen de les Falles | Història i sociologia de la tradició
    Quin és l’origen de les Falles? El sociòleg Émile Durkheim deia que no pot existir cap societat que no senta la necessitat de conservar i reafirmar els sentiments i les …
  • El poder de l’Església catòlica
    El poder de l’Església es veu reflectit en molts àmbits socials, econòmics i polítics. Però també amb el nombre de fidels. L’església catòlica és la més nombrosa del món amb …
  • L’origen dels valencians
    La Valentia, la Taifa de Balànsiya, el rei Jaume I, les institucions polítiques valencianes com la Generalitat i les Corts Valencianes, el Regne de València, la Corona d’Aragó, la Batalla …
  • El documental ‘Viatge a l’extrema dreta’ disponible online
    Fins ara, l’extrema dreta valenciana no havia aconseguit en solitari cap representació política significativa. No obstant això, i després del resultat de les eleccions andaluses de desembre del 2018, tant …
  • Debat Eleccions 2019: Una perspectiva científica
    El primer debat de les Eleccions de 2019 ha estat organitzat per La Comarca Científica i tingué lloc a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València el passat …
  • La Transició Valenciana i la Marina Baixa
    Durant la Transició Valenciana (1975 – 1983) succeïren multitud de canvis que han configurat el patró polític i cultural a les comarques valencianes. Donaren lloc a l’assentament d’un sistema bipartidista …
  • València Republicana | Capital d’Espanya (1936-1937)
    La València republicana té una fita clau que hui volem analitzar a través de la història. En plena Guerra Civil, el govern de la II República Espanyola decidí traslladar-se des …
  • Què és la història?
    Amb l’entrevista a l’historiador David Pous de la Ribera Alta, descobrirem què és la Història i quin és el seu camp d’estudi. “Em veig en el deure de referir tot …

Buscador d’historiadors/es valencians:

Buscar
Generic filters
Filtrar per ciència
Científics/es socials
Antropòleg/a
Criminòleg/a
Economista
Geògraf/a
Historiador/a
Politòleg/a
Psicòleg/a
Sociòleg/a

Què és la història?

A grans trets, la historiografia és tota aquella activitat de registre i estudi de la història de la humanitat, implicant una sèrie de mètodes i formes científiques per a descriure determinats esdeveniments, períodes o dinàmiques històriques.

La paraula historiografia procedeix del grec i es tradueix etimològicament com “descripció/escriptura de la història”. Va ser a l’antiga Grècia precisament on va nàixer la disciplina com a tal, encara que a l’antic Egipte i Mesopotàmia s’han descobert indicis de les primeres descripcions d’esdeveniments històrics. Gràcies a la historiografia és possible narrar els esdeveniments històrics i establir relacions entre ells, conformant la visió i el discurs científic sobre el nostre passat i la nostra cosmovisió actual, de manera a la vegada social i individual. Resulta fonamental per a descobrir les formes d’estructura social i de pensament de les diferents èpoques, per a conéixer les determinades epistemes, sistemes de valors i de relacions de poder al llarg del temps.

Amb tot, no podem oblidar que la pròpia disciplina historiogràfica és, valga la redundància, històrica i social, és a dir, varia depenent de cada moment i lloc i no és independent de les relacions socials del lloc on és produït el seu coneixement.

Per la naturalesa del seu objecte d’estudi i com succeeix amb moltes altres ciències socials, la historiografia necessita col·laborar amb altres ciències per a poder dur a terme la seua anàlisi, en tant que disciplines com l’economia, la sociologia, la psicologia o l’antropologia aporten qüestions clau per a l’anàlisi de la història. Per aportar alguns exemples, per a analitzar la història d’una comunitat o un territori, hem de fer obligatòria al·lusió a les relacions productives i la distribució funcional de la producció (pròpies de l’economia), a les característiques naturals del seu ecosistema (geografia) o a les relacions de poder (ciència política) i culturals (antropologia i sociologia) que es donen al seu si. De la mateixa manera, resultaria impossible entendre la resta de ciències socials sense la perspectiva diacrònica que atorga la historiografia.

Què estudia la història?

La historiografia estudia fonamentalment el conjunt de fets de la història, i és constituïda pels textos, obres i l’estudi crític i bibliogràfic dels textos que tenen relació amb la història. Així i tot, per a poder respondre més concretament a la pregunta “que estudia la història?” necessitem aclarir algunes possibles confusions terminològiques prèvies, especialment, entre els conceptes “història”, “historiografia” i inclús “historiologia”:

Primerament, la història és el passat en si mateix, així com la narració dels successos que tingueren lloc al mateix. La historiografia és el conjunt de mètodes i coneixements emprats per a la descripció i anàlisi dels esdeveniments històrics, per tant, podríem dir que la historiografia és la ciència de la història. Per últim, el terme historiologia, encara que siga menys usat i conegut, fa referència a les diverses teories de la història utilitzades per a fer investigació historiogràfica, és a dir, al·ludeix a les diferents epistemologies que es poden emprar.

Resolta la problemàtica terminològica, cal dir que l’objecte d’estudi de la història no ha estat mai estàtic, sinó que ha anat canviant al llarg del temps. A grans trets, estos han estat el grans períodes

  • L’estudi de la història apareix com a tal a l’Antiga Grècia, on es tracta per primera vegada de contextualitzar i interpretar els fets històrics. Esta tradició continuà a Roma, mantenint el plantejament grec.
  • Amb l’arribada del cristianisme i la posterior caiguda de l’Imperi Romà, a Europa, la historiografia passa a ser monopoli de l’Esglèsia, per tant, el “designe diví” o “providència” es convertia en subjecte de la història i apareixia l’hagiografia (estudi de les vides i fets dels sants).
  • En el període de transició cap a l’alta edat mitjana, cobra rellevància una historiografia cavalleresca, centrada en les Croades (La “Reconquesta” a l’estat Espanyol), on es mescla realitat i ficció i les barreres entre estudi històric i mitologia es dilueixe, com per exemple les Batalles de Clavijo, de Covadonga o de Roncesvalles.
  • Cap a l’edat moderna, amb el desenvolupament econòmic i cultural de les ciutats (especialment a les ciutats-Estat italianes i germàniques), es desenvolupa també la historiografia, que pretén elaborar un relat polític seglar més complex i rigorosament històric, es consolida la figura del cronista oficial. Hi trobem com a exemples, el florentí Leonardo Bruni, el bizantí Nicèfor Grégoras, i, posteriorment, l’aragonés Jerónimo Zurita.
  • La conquesta d’Amèrica i els viatges posteriors produïren un gran impacte sobre la historiografia, amb el gir antropològic que suposà el contacte amb noves civilitzacions i formes socials.
  • Cap al segle XVII, diversos Estats europeus es troben en procés de formació i la historiografia fou un actor fonamental en esta dinàmica. Els monarques europeus tractaren de ficar al seu servei als historiadors per a pal·liar crítiques, legitimar el seu govern i homogeneïtzar culturalment la població dels seus territoris. Un exemple foren els treballs historiogràfics dedicats a la constitució d’una identitat històrica homogènia al Regne de França amb el contacte entre gals i francs.
  • Amb el segle XVIII i la Il·lustració, observem una nova manera de fer història, amb la burgesia com a subjecte històric, de la mà de Montesquieu, Condorcet o Voltaire. Amb el nou Estat-Nació burgés, part de la historiografia es dedica a fonamentar el nacionalisme que cimenta els nous sistemes polítics.
  • Haurem d’esperar fins al segle XIX perquè la majoria d’Estats europeus assumisquen la tasca de recopilar fonts i documents primaris i crear arxius nacionals. A més, en este moment, desenvolupa la seua obra Leopold Von Ranke, autor que centra el seu mètode de fer història a l’anàlisi objectiva de les fonts arxivístiques disponibles, sense esquemes prefixats i evitant els interessos polítics i nacionalistes, creant una vertadera ruptura epistemològica.
  • Cap al segle XX, l’impacte de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i l’anàlisi materialista històric marxista, provoquen greus debats entorn de l’àmbit científic de la història. A França, naix l’Escola dels Annals, encapçalada per Lucien Febvre i Marc Bloch, que reivindica el caràcter social i interdisciplinari de la història, articulant-la amb la sociologia, la geografia o la ciència política.
  • Cap a finals del segle XX, alguns autors han assenyalat una intensificació i acceleració de les relacions socials i les dinàmiques històriques. La globalització, l’impacte cultural de la postmodernitat i els nous moviments socials són alguns dels factors d’este canvi de perspectiva històrica. 
  • Actualment existeixen una gran varietat de corrents i perspectives en l’estudi de l’història: decolonials i postcolonials, microhistòries (i teories de rang mitjà), estudis històric-culturals, historiografies feministes i LGTBQ+…

Quin és el seu mètode d’estudi?

El mètode d’estudi de la historiografia ha estat conegut generalment baix el nom de “mètode històric”, però els continguts, requisits de validesa i directrius d’este han estat sotmeses a crítiques i canvis al llarg de la història.

La impossibilitat de bona part del coneixement produït per la historiografia de ser quantificat i validat empíricament a l’estil del mètode científic de les ciències naturals, ha obligat la disciplina a constituir un mètode on la crítica, la revisió contínua i l’heurística són molt importants, en tant que serà a partir d’estes que els documents historiogràfics obtindran la seua legitimitat i valor científic.

Història. Què és i què estudia?

Primer de tot, darrere de la definició i delimitació del tema i les preguntes, el mètode històric defineix i recopila les fonts documentals, fent una crítica sobre les mateixes i recollint aquelles més vàlides (que es poden datar i localitzar amb fiabilitat, amb procedència i integritat adequades, creïbles…), per a finalment, elaborar la síntesi historiogràfica, l’analisi pròpiament dit, que serà sotmés a una nova crítica per part d’altres historiadors i de l’autor mateix. 

És molt rellevant la revisió, crítica i reconstitució del saber historiogràfic, perquè genera un coneixement vertaderament col·laboratiu i social, no estàtic i atent a l’aparició de noves fonts i dades que conformen la nostra visió sobre el passat.

On podem estudiar història?

A les comarques valencianes hi podem estudiar història a la Universitat de València, on esta disciplina té dedicada una facultat específica juntament amb la de geografia. A més, la UV disposa de diversos màsters entorn de la Història: Màsters en Arqueologia, història contemporània, història de la ciència i comunicació científica, història de la formació del món occidental, història de l’art i història i identitats del mediterrani occidental.

També podem accedir a estudis d’història a la Universitat d’Alacant, en la facultat de filosofia i lletres, a més de poder cursar màsters en arqueologia professional i gestió integral del patrimoni, història de l’Europa Contemporània: identitats i integració, història del món mediterrani i les seues regions. De la prehistòria a l’edat mitjana i història i identitats al Mediterrani Occidental (S. XV-XIX)

Finalment, des de 2018, es pot estudiar el nou grau en Història i Patrimoni a la Universitat Jaume I de Castelló, juntament amb els màsters en Història i identitats en el Mediterrani Occidental i història de l’art i cultura visual.

Eixides professionals

L’estudi de la carrera d’història pot obrir les portes a una gran varietat de funcions i oportunitats laborals, entre les quals podem trobar l’ensenyança, la investigació històrica, els estudis arqueològics, la gestió del patrimoni històric-cultural, l’arxivística, l’assessorament cultural o el desenvolupament regional i local.

A més, encara que estos estudis no destaquen entre la població com un dels més demandats en termes d’eixides professionals, els informes EIL (Estudi d’Inserció Laboral) sobre els màsters relacionats amb la història indiquen que la pràctica totalitat dels egressats obtenen treball en breu període.

La Història Valenciana

A les comarques valencianes hi trobem una gran quantitat i varietat d’investigadors en història.

Pel que fa a la prehistòria, hi destaca el departament dedicat a la mateixa en la Universitat de València, encapçalat per Elena Grau (arqueòloga i historiadora), Ernestina Badal (especialista en prehistòria mediterrània) i Joan Bernabeu Aubán (especialista en prehistòria al territori valencià).

Pel que fa a la història medieval, hi podem considerar el treball dels investigadors de l’UJI, on és referent Vicent Baydal, amb qui col·laborarem per a fer este vídeo.

Quant a l’edat Moderna, de nou és molt important el departament de la UV, amb Mónica Bolufer (especialista en qüestions culturals), Amparo Felipo (especialista en edat moderna valenciana) o Ricardo Franch (especialista en l’antic Regne de València) entre altres.

Entre aquells investigadors dedicats a l’edat contemporània i esdeveniments històrics més recents, hi podem destacar també a les nostres comarques a Antoni Furió (especialista en història dels territoris de llengua catalana i en repercussions polítiques del relat històric) i Aurora Bosch Sánchez (americanista, especialista en el segle XX).

La historiografia feminista i de la dona es veu també representada i comptem a la Universitat de València amb una de les seues referents, Isabel Burdiel.

Cercador de professionals valencians de la història

A més al cercador de científics socials de La Comarca Científica hi contem, entre altres amb José Seguí Cantos (doctor en història moderna i referent en l’àmbit de la teologia històrica), Juan Carlos Colomer Rubio (especialista en ensenyament de la història i identitat valenciana), Manel Pastor i Madalena (Doctor en història medieval i especialista en estudis comarcals) i Natxo Escandell (especialista en nacionalisme i identitat).

Altres espais on trobar historiadors/es valencians

En última instància, a les comarques valencianes hi existeixen una gran varietat d’Instituts d’Estudis Comarcals i Locals, que, amb certa periodicitat, generen un coneixement historiogràfic ric i arrelat al territori, a més d’articular este amb la resta de ciències socials.


Este contingut ha estat possible gràcies al conveni de cooperació educativa entre la Universitat de València, la Fundació ADEIT i La Comarca. Associació Divulgativa de Ciències Socials.