En La Comarca Científica volem conéixer com es viu el valencià a l’Alacantí. Per a això, Elena Tamarit, viatja a la ciutat d’Alacant i s’entrevista amb Irene Mira i Borja Garcia del Casal Popular Tio Cuc.
Perfil dels entrevistats: Irene Mira i Borja Garcia
Borja Garcia és membre del Casal Popular Tio Cuc on, entre altres coses, dedica temps i esforç per potenciar el valencià a l’Alacantí. És llicenciat en Periodisme. Actualment treballa com a bomber.
Irene Mira és filòloga catalana i es dedica a la recerca i a la docència de llengua i literatura. Des de 2010 forma part dels moviments socials de la ciutat d’Alacant, especialment del Casal Popular Tio Cuc, on també lluita per defensar l’ús del valencià a l’Alacantí.
Entrevista al Casal Popular Tio Cuc | El valencià a l’Alacantí
En esta ocasió, a la secció Experiències de La Comarca Científica, coneixerem un col·lectiu que treballa pel valencià a l’Alacantí, per la cultura i per la memòria valencianes: el Casal del Tio Cuc.
Elena Tamarit: Comence una breu descripció que he llegit en diversos articles de premsa, i m’agradaria comptar amb la vostra ajuda per a completar-la. Estem en l’any 2009. El Casal Jaume I havia tancat les portes, després d’anys de decadència. La Generalitat havia prohibit feia un any les emissions de TV3 a les comarques valencianes. I un grup d’amics de diferents comarques d’Alacant fa un pas endavant. Comenceu a idear un lloc d’encontre on difondre la nostra història, llengua i cultura. Què se m’ha quedat per dir?
Irene Mira: Per puntualitzar, en realitat és un projecte que naix només de gent de l’Alacantí, de la ciutat d’Alacant. En aquell moment, era gent que estava orbitant entorn dels moviments culturals i socials de la ciutat que, en desaparéixer el casal Jaume I, va quedar la cosa una miqueta desemparada i feia falta on poder-se trobar i on poder posar en marxa projectes que s’havien quedat parats. En 2009 comença a pensar-se la cosa, però és en 2010 quan es materialitza l’espai en què estem i on comença a posar-se en marxa tot el projecte. El 9 d’octubre de 2010 fem la presentació en societat del casal i comencem a treballar oficialment en els homenatges a Miquel Grau en la plaça dels Cavalls, oficialment en la plaça dels estels. És un grup de gent jove (la majoria, encara que hi ha un grup de persones veteranes en la defensa de la llengua i la cultura en la ciutat) i a partir d’aquell moment ens posem a treballar.
Borja Garcia: En este grup de persones que dóna peu al naixement del casal, hi ha una capacitat d’anàlisi que el moment necessita un espai per la llengua, per la cultura popular i per la memòria històrica d’Alacant, i es vol un model de projecte que estiga vinculat a la participació activa de les persones. Això és una fortalesa que s’ha mantingut durant els anys. Eixa solidesa és la que ha perdurat fins al moment actual.
E. T.: Defeneu un espai assembleari i autogestionat, horitzontal i participatiu. Que no depenga econòmicament de ningú. Això sobre el paper queda molt bonic, però… podríeu donar-me més detalls sobre la vostra manera d’organitzar-vos?
I. M.: Nosaltres intentem que no hi haja molta distància entre el que hi ha al paper i el que fem en la realitat. Treballem de manera horitzontal a través d’una assemblea de coordinació que porta les regnes del casal, fa propostes d’activitats i controla l’economia i la qüestió més crematística del casal (l’únic ingrés directe que tenim són les quotes dels socis i sòcies), i a partir d’ací es gestionen els pagaments, el lloguer, l’aigua, la llum, etc. Això en la qüestió econòmica, però, com és possible que fem tantes coses com hem fet fins ara? El que més valor té és el temps de l’assemblea de participació i dels socis i les sòcies. Tenim projectes que sense el temps d’eixes persones seria impossible desenvolupar-lo, per tant cal tindre un espai de presa de decisions el més ample i horitzontal possible i, una vegada cobertes les qüestions econòmiques més urgents, tenim una militància molt convençuda per a fer classes en valencià a l’Alacantí, organitzar la fira del llibre i de la música infantil, un contacontes, fer un cartell… Esta és la part més important.
E. T.: Quin impacte heu tingut sobre la societat civil d’Alacant després de deu anys de vida?
B. G.: Des de moltes perspectives. Alacant té fortaleses i debilitats, i segurament una de les debilitats més gran és que en este exercici de desmemòria i de destrucció del nostre país, el centre planificat on més s’ha intensificat esta batalla cultural, política i simbòlica ha sigut en la ciutat d’Alacant. I ho trobem des d’edificis emblemàtics que s’han enderrocat, en la figura de Miquel Grau, que no ha sigut reclamada ni defensada des de la institució fins que els moviments populars i el casal posaren rostre al seu assassinat. I s’expressa també en eixa capacitat de traslladar a la societat civil la normalització del fet de viure en valencià a l’Alacantí i a la ciutat d’Alacant, una cosa que fins fa 50 o 60 anys era plenament normal, sobretot en famílies vinculades a barris populars de la ciutat d’Alacant, que han xarrat tota la vida en valencià, que han viscut -a causa de la repressió franquista- com eixa llengua ha anat progressivament arraconant-se. Però no només això, que podria haver anat en paral·lel a tota la història del nostre país, sinó que quan arriba el moment de reconstruir tot això, ens trobem en un relat que ens ven que en esta ciutat mai s’ha xarrat valencià, que mai ha sigut un centre de la defensa del republicanisme, que no ha sigut polititzada, que ha viscut del sector terciari, que ha modulat partint de la perspectiva del turisme de sol i platja… Una sèrie d’elements que contradiuen el paper de la història de les classes populars de la ciutat d’Alacant. I jo crec que el capital més gran polític del casal és precisament haver recuperat i haver-hi reconstruït este relat novament, on el protagonisme el tenen les persones i on defensem que les persones ens hem expressat -i continuem expressant-nos amb normalitat- en valencià des de fa segles. Jo crec que eixe és el millor bagatge que tenim de la intervenció, a més de la intervenció en clau de memòria històrica i la recuperació d’una sèrie d’elements que -i et parle en primera persona- a moltes de nosaltres ha suposat un aprenentatge. I crec que això també és resultat de l’experiència col·lectiva.
E. T.: Com de fàcil/difícil fer activisme en valencià a l’Alacantí i en particular ací, en Alacant?
I. M.: Jo crec que hem d’atacar, si ens posem amb metàfores bèl·liques, per diversos flancs. Una cosa és la qüestió de la llengua, que al final el casal vetlla perquè la llengua estiga viva. No és la funció que ens havíem plantejat, però amb una sèrie de polítiques tan catastròfiques i tan penoses que porta a terme l’Ajuntament d’Alacant, el casal s’ha convertit en un agent dinamitzador cultural a la força. I com que tot ho fem en valencià, és normal. Aspectes en què sí que és més complex… Nosaltres ens mantenim al marge a l’hora de tindre contacte amb les institucions. No acompanya el context.
Sempre hem tingut molt clar que la funció del casal és estar per a la ciutat i per al veïnat, independentment de qui estiga al govern. Nosaltres continuem fent faena i eixa és la nostra fita.
B. G.: Jo crec que nosaltres al casal fem política, no fem activisme. Quan la política naix del cicle electoral, té un cicle polític concret, i unes aspiracions concretes, i uns calendaris que van des d’una fita fins a una altra. Nosaltres fem política fora d’eixa dinàmica i això et permet pensar a més llarg termini i desvincular la teua acció política d’uns calendaris molt marcats. I sobretot d’una celeritat: de vegades és millor replegar-se, pensar, meditar, i reflexionar. I després de tot això, tot i que naix d’una forma més lenta, segurament perdurarà en el temps. Jo crec que nosaltres fem política en un sentit fusterià, de la defensa que tota política que no fem nosaltres és feta contra nosaltres. I eixa és la manera com entenem la construcció d’este espai que és cultural, però que també és polític en eixa capacitat que té per a superar els cicles electorals.
Després pense també en un treball molt important que hem fet en clau de memòria històrica al casal. Que és tot el treball d’investigació al voltant de la memòria de les víctimes de l’holocaust i en el cas concret de les víctimes deportades de l’Alacantí. Novament, una intrahistòria que nosaltres no haguérem conegut. No haguérem sabut que en este carrer havia nascut un dels deportats a un camp d’extermini nazi. I trobar-te en gent en la qual t’has comunicat fora d’ací en castellà, que de sobte li descobreixes la llengua i comences a vincular-te en ella en la teua llengua, que esta persona l’havia perduda perquè s’havia quedat en els seus iaios… Per a mi és un dels gestos més emotius i simbòlics dels quals és capaç de generar el casal en el nostre quefer diari.
I. M.: El fruit d’estos deu anys és una xarxa entre persones i crec que també entre entitats (associacions de veïns, culturals, el banc d’aliments del barri de Carolines…). Anem a poquet a poquet però anem lluny.
E. T.: Parleu-nos de l’estratègia i de l’agenda comuna. Què tenim per davant?
I. M.: L’estratègia nostra sempre és treballar a llarg termini. Es fan cosetes puntuals, però l’objectiu del casal sol ser traçar línies de treball que es puguen prolongar com a mínim un any natural. I tindre diversos grans projectes -dins de les nostres possibilitats- que els puguem anar desenvolupant. Des de la fira del llibre i la música infantils en valencià, la fira del llibre feminista, l’homenatge a Miquel Grau, el programa de cims per la llengua… Són perspectives al llarg del llibre juntament amb altres associacions de la ciutat. I sempre deixem marges de cap de setmana lliures per si naix alguna altra iniciativa.
B. G.: Nosaltres comencem el nostre curs acadèmic amb l’homenatge a Miquel Grau. Després tenim el sopar d’hivern al desembre, després planifiquem la fira del llibre feminista al març i continuem amb el Cuquet Fest, el festival de la literatura i el conte en valencià a la ciutat d’Alacant. Estos són els grans esdeveniments, però enguany se’ns han quedat tombats. I això ha exigit un exercici molt profund de pensament i de mirada introspectiva tant abans com després del confinament per part de l’assemblea de coordinació del casal. Perquè canvien moltes coses, no només el format d’activitat sinó les nostres circumstàncies vitals, s’intensifica la precarietat, tenim més persones a càrrec nostre, estrés… Tot açò condiciona el funcionament de l’espai. Per això enguany hem pensat en “aire lliure” i, en el marc d’això, hem représ una activitat que ja havíem dut a terme a iniciativa de la Cívica escola valenciana, que és ‘Cims per la llengua’. La idea és conéixer el patrimoni natural de la comarca de l’Alacantí, de teixir xarxa en les associacions i els col·lectius de la comarca, i en eixa voluntat planifiquem una pujada a un cim, en defensa de la llengua i del nostre patrimoni, cada mes.
Dit això, si bé és cert que nosaltres anem més enllà dels cicles institucionals, també és cert que no podem pensar que la política institucional no condiciona la nostra manera de fer política. I darrerament, des de l’inici d’este curs amb l’homenatge a Miquel Grau, i fins ara, ens estem trobant per part de l’ajuntament actual una utilització de la burocràcia per a limitar la nostra activitat amb circumstàncies que s’emparen en mesures Covid. Per exemple, se’ns està tractant de limitar l’organització d’un teatre a l’aire lliure en el mateix carrer, mentre que fa una setmana es va dur a terme una activitat en el mateix format, i ara ens diuen que l’activitat pot ser de risc. Hem presentat un pla, s’adequa la superfície a la quantitat de gent, és una activitat per a 25 persones, distància, mascareta, noms i cognoms de cadascuna… I el que ens retorna l’actual ajuntament és que no és possible seguir la traçabilitat de les persones que entren en els portals d’este carrer. Això a una setmana vista de l’activitat, i després de tindre el carrer Castaños de gom a gom de persones i després d’haver cedit el passat 14 de novembre les instal·lacions municipals del cementeri perquè Falange i España 2000 li reteren homenatge a Primo de Rivera. I això és un dels hàndicaps que estem trobant. Fortalesa? Com que tenim teixit, en trobarem un altre espai a l’aire lliure. Però no és el mateix tindre facilitats a l’hora de demanar un carrer o a l’hora de demanar un tall de via pública, o de muntar una activitat que al contrari: utilitzar estos instruments per a no fer un boicot obert sinó subtil a la nostra proposta d’activitats.
I. M.: De vegades, jo crec que s’entén malament la ciutat d’Alacant. Des de fora se la mira amb molts prejudicis: no, és que a Alacant no es parla valencià, tot el món és de dretes… Alacant és una cosa i l’ajuntament és una altra. I pense que tots hem de fer eixa dissociació, perquè és una cosa que no tenim clara. De la mateixa manera que l’ajuntament ens fa la mà, també hi ha molta gent que no. Jo crec que el casal intenta escindir-se del que és l’ajuntament i donar la possibilitat a la gent d’habitar la ciutat de manera gratuïta, tranquil·la, col·lectiva…
E. T.: Una figura clau del vostre col·lectiu és Miquel Grau un jove alacantí assassinat el 1977 per un militant del partit extrema dreta Fuerza Nueva (Miguel Panadero). Cada any vos reuniu per a retre-li homenatge. Per què és tan important que no s’obliden estos assassinats en mans d’ultres?
B. G.: Un dels exemples més importants de per què és important el trobàvem fa poc en un article que publicava El Salto. S’estava reivindicant eixe caràcter del País Valencià com a una identitat col·lectiva cada cop més desvinculada d’eixa imatge dretana i casposa que anys de corrupteles del PP han evidenciat, i vinculada a un espai de resistència i de memòria antifeixista. I quan es volia traçar eixe fil roig, el punt de partida fins al present més actual, era la figura de Miquel Grau. Pense que eixe és un dels encerts més grans que tenim com a casal, el fet d’haver nascut vinculats a la seua memòria i que el passat 9 d’octubre es cridara per la memòria de Miquel Grau en la ciutat de València, no ja en la ciutat d’Alacant. Que estiga connectada la seua memòria com a jove assassinat pel feixisme amb la de Miquel Agulló i en els fets més presents, com puga ser els boicots de l’extrema dreta o els intents de mobilització de l’extrema dreta a Benimaclet, o el 9 d’octubre, o la recent tornada repressiva contra el moviment antifeixista a Pego… Connectar tots estos elements del present en la memòria de Miquel Grau, jo crec que és la millor de les evidències que estem contribuint a la construcció d’esta identitat col·lectiva vinculada a la memòria antifeixista. I a mi m’agrada reivindicar també que es trau com a punt de partida, per continuar parlant de les connexions entre la política institucional i la política de carrer, el fet de la construcció d’una placa en homenatge a Miquel Grau el passat 2015.
Des del naixement del casal, pugem d’una escala o d’una muixeranga per a transformar el nom de la plaça dels Cavalls per la plaça de Miquel Grau. Menys gent sap això. O el fet que la placa d’homenatge a Miquel Grau ha patit una desena d’atacs i en tots ells ha estat el Casal Popular Tio Cuc el primer que ho ha fotografiat, ho ha denunciat públicament i ha fet el treball de neteja i de restabliment de la placa.
I. M.: En tot este exercici de preservar i traure de l’oblit la memòria de Miquel Grau, també estem traguent de l’oblit la memòria de la ciutat. Vulguem o no, és la construcció d’un relat alternatiu a l’hegemònic i que sempre s’ha amagat. El 25 de maig de l’any 38, la ciutat d’Alacant va patir un bombardeig més fort que el de Guernica. Això la gent d’Alacant no ho sap. Treballant en la memòria de Miquel Grau, contribuïm a fer aflorar totes eixes històries que s’han de saber, perquè s’ha patit molt i eixe patiment i eixa repressió té unes conseqüències en el present. I el fet d’haver una realitat tan allunyada de la ciutat durant la transició, és el que condiciona que la ciutat estiga en les condicions en què està. En l’àmbit lingüístic, social, polític, d’atomització de barris… Això és molt perillós, i la memòria contribueix a cosir totes eixes distàncies.
E. T.: Com valoreu l’evolució del comportament electoral en Alacant estos últims anys, amb l’avanç dels partits d’extrema dreta?
B. G.: Crec que a la gent se li havia dibuixat una esperança en els anomenats governs del canvi. I eixa esperança anava de la mà que, més enllà de les qüestions simbòliques, també en les qüestions materials, es traduïra en una transformació. Quan ha arribat el moment d’encarar una de les crisis més grans a les quals ens hem encarat, almenys des de 2008, ens hem trobat que les receptes, dibuixades d’una manera o d’una altra, han estat les mateixes. I per tant, el que s’està traslladant a la gent és que això és el que vol dir ser d’esquerres o estar vinculat a la construcció del País Valencià, del nacionalisme valencià. Nosaltres, des de la política de base, hem de contribuir a trencar este estigma. Perquè si no el poble, quan veu que el continuen desnonant, que els centres socials estan tancats, que l’expulsen dels centres de treball, que els feminicidis i les agressions masclistes es transformen, el que està percebent és que eixa és la política associada a l’esquerra i a la construcció d’un país. Nosaltres, des de la nostra humil aportació en la ciutat d’Alacant, creiem que si estem en el carrer, qui no està en el carrer és el feixisme. I si nosaltres seguim fent política, qui no fa política de l’odi al diferent és el feixisme. Fem un poc de tallafocs de l’extrema i de l’extrema dreta al voltant del moment actual.
I. M.: Si fa falta som punt de recollida del banc d’aliments del barri de Carolines, assumir un eix de col·lectiu feminista (més enllà de la llengua, memòria i país) perquè la realitat ho demana i no podíem estar al marge d’això. La manera d’evitar la ruïna i l’augment del feixisme al carrer.
