El poder de l’Església catòlica

El poder de l’Església es veu reflectit en molts àmbits socials, econòmics i polítics. Però també amb el nombre de fidels. L’església catòlica és la més nombrosa del món amb més de 1.300 milions de seguidors, al voltant del 18% de la població mundial.

Acumula tant de poder que s’ha convertit en la institució internacional més antiga del món exercint una gran influència en la ciència, la cultura i la moral humana.  Té tant de pes que en l’actualitat és també la major proveedora no gubernamental d’educació arreu del món. És tan poderosa que té fins i tot un Estat com el Vaticano i que pot considerar-se com l’única teocràcia i monarquia absoluta d’Europa.

Com i per què ha aconseguit l’Església catòlica ser la institució política més antiga de la història?

En este reportatge de La Comarca Científica busquem la resposta posant l’atenció en tot el poder que acumula.

Perfil de Pepe Seguí Cantos

Pepe Seguí va nàixer a València. És historiador sobre temes de la seu València natal. Pepe Seguí En acabar la llicenciatura d’especialitat en història moderna, en 1985 va desenvolupar la tesi sobre la història de la Universitat de València en els primers anys del regnat de Felip III i es va sentir atret per la recerca de les relacions del poder polític, l’Església i la cultura a València des del regnat de Felip II fins a la mort de Juan de Ribera en 1611, aprofundint en la descripció del procés de confesionalización de l’Estat arran de l’aplicació del concili de Trento. La recerca de la tesi doctoral (1986 – 1991) es va centrar en descriure la forma en què es va produir el pas de l’humanisme cristià a la reforma catòlica en el territori valencià.

Perfil de Jesús Millán García-Varela

Jesús MillánJesús Millán va nàixer a Oriola (el Baix Segura) l’any1955. És doctor en Filosofia i Lletres (Història). La seua carrera acadèmica va passar per la ciutat d’Alacant i també per València. És catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València des de 1991.

Ha treballat sobre les estructures de la societat agrària valenciana (especialment en el cas de la comarca d’Oriola) en la crisi de l’antic règim i el desenvolupament de la societat liberal, sobre el carlisme, el liberalisme i la identitat catòlica a Espanya i sobre la formació de l’Estat nacional a l’Espanya del segle XIX

 

El poder de l’Església catòlica | Reportatge

El sociòleg valencià Alexis Lara analitza el poder històric de l’Església catòlica i tracta de respondre a les preguntes: per què és l’Església catòlica la institució més antiga del món i com ho ha aconseguit?

El patrimoni inmobiliari, el control de la moral humana durant segles i també el de bona part de l’educació, però sobretot la simbiosi entre el poder polític i el religiós, són només alguns dels elements que ho han fet possible. 

Al reportatge El poder de l’Església catòlica trobem els testimonis dels historiador experts de la matèria, Pepe Segui i Jesús Millán.

El poder de l'església

Vos deixem amb el guió que segueix Alexis Lara durant el reportatge, tot i que per a trobar les anàlisis dels historiadors haureu de vore el vídeo:

Realitat del Regne de València durant els segles XVI-XIX i el paper de la religió

Primerament voldríem conèixer com era el territori valencià d’aquella època i quin paper tenia la religió catòlica en la societat del moment. Preguntem als experts. Primer a Pepe Seguí que fa un repàs de l’Antic Règim dels segles XVI i XVII del aleshores Regne de València.


Eixa era la realitat del Regne de València en relació al paper de l’església als segles XVI i XVII. Com va anar evolucionant eixe rol amb les revolucions liberals posteriors? Jesús Millán, especialista de la història dels segles XVIII i XIX, ens ho conta i sense llevar-li importància a la revolució industrial, considera que:


Relació religió-ciència i capacitat d’influència en la societat valenciana

Si l’Església catòlica ha arribat fins on ha arribat, convertint-se en la institució política més antiga de la història, no ho ha pogut fer només a la força. La seua capacitat d’influència ha arribat a conquerir ments, que és on veritablement radica el poder, i com a conseqüència que les societats veieren en l’Església una entitat d’autoritat moral per a dictar determinades normes.

En definitiva, així com en l’actualitat la ciència és una de les eines més importants per a definir la realitat que ens envolta, fa uns segles era la religió. 

Els preguntem als nostres historiadors al voltant d’eixa relació religió – ciència i la capacitat d’influir en la societat valenciana.


El poder de l’Església | Simbiosi entre el poder polític i el religiós

És a dir, la religió ha jugat diferents rols al llarg de la història. D’alguna manera, eixa circumstància és clau per entendre la seua supervivència fins al moment i com ha influït en a la societat en determinades direccions, sobretot la de l’ordre i la jerarquia del poder, però també fins i tot amb alguns elements de contestació a l’ordre establert com afirmava Jesús Millán.

Però, on més podem visualitzar el poder de l’Església catòlica? Un cas paradigmàtic és la simbiosi entre el poder polític i el poder religiós. Això es manifestava clarament amb algunes figures públiques com l’arquebisbe de València, San Juan de Ribera dels segles XVI i XVII, que va arribar a ser canciller de la Universitat de València, patriarca, virrei de València, capità general…I Simón López, polític i cap de la Junta de Fe de València que va ser l’executora de la última víctima mortal de la Inquisició.


El control de l’educació i el poder fonamental que li atorga a l’Església

Per últim, cal tindre en compte que l’educació és un instrument fonamental del poder. 

Actualment, a banda de les excepcions fiscals sobre el patrimoni de l’Església o l’inclusió d’esdeveniments catòlics en la programació dels mitjans de comunicació públics, el poder de l’Església el podem trobar en bona mesura als centres educatius concertats subvencionats per l’Estat (un 58% dels quals són religiosos a Espanya) i a l’assignatura de religió amb professorat directament escollit per l’Església Catòlica, sense passar per unes oposicions.

És el control de l’educació una de les circumstància que millor expliquen que l’Església siga la institució política més antiga de la història?

Els nostres experts fan un repàs històric a la qüestió.

4 Comments

  1. Jean Sorel

    No puc entendre com un historiador utilitza el terme “Reconquesta”. La “reconquesta” no va eixistir mai, fou un terme encunyat el segle XIX per crear un sentiment d’unitat espanyola i per justificar i donar cos al nacionalisme espanyol.

  2. Jean Sorel

    Ortega y Gasset, al llibre “la España invertebrada” va dir: “una reconquesta que dura vuit segles, no es una reconquesta”.

    Terminològicament, “reconquesta” implica “tornar a conquerir”. Com si allò conquerit ja hagués estat teu alguna vegada. Quan els reis catòlics van conquerir el Regne de Granada no “tornaven” enlloc. Per moltes raons:

    El territori de Granada, en bona part, mai va ser del tot visigòtic, sinó que va formar part durant una bona etapa de temps de l’imperi bizantí.

    Evidentment, els reis Catòlics no tenien res a veure amb els llinatges visigots.

    Ni el Regne de Granada, ni cap regne cristià, eren entitats polítiques existents prèviament a l’arribada dels musulmans.

    A nivell de fonts, el terme “reconquesta” no apareix a les fonts alt medievals ni medievals plenes. És un terme que apareix al segle XIX. En època coetània es parlava de recuperació territorial i instauració de la monarquia. El terme que es feia servir era el de restauratio. Una restauració del cristianisme. Per això els autors, especialment els anglosaxons, parlen de “croades”.

  3. Jose

    En respuesta a la amable puntualización de rosell decir que el término reconquista no está utilizado con ninguna connotación política y que es evidente que es posterior a Jaime l donde usarían el término que tú indicas
    Gracias por la puntualizacion

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.