El 15 de febrer de 2013, Algemesí (Ribera Alta) va assistir al que seria el primer debat públic de l’associació “Algemesí al Debat”, una plataforma independent de debat públic i democràcia participativa. Al comunicat presentat l’1 de febrer de 2013, s’exposava l’objectiu de fomentar la discussió, crear opinió pública i integrar a bona part dels joves en la política a través de debats i entrevistes públiques on tothom podia participar.
No obstant això, el 20 d’abril de 2016 l’associació posava punt i final després de més de 3 anys de debats, reportatges, entrevistes, conferències i campanyes de participació ciutadana online.
Hui, en la secció d’Experiències de La Comarca Científica, entrevistem a un dels seus membres més destacats, el riberenc Francesc Teodoro.
Perfil de l’entrevistat: Francesc Teodoro
Francesc Teodoro va nàixer a la comarca de la Ribera Alta, l’any 1996. Actualment està acabant els seus estudis universitaris en Filosofia a la Universitat de Barcelona, on cursa l’últim curs del grau degut al programa SICUE. Tot i que es va iniciar en l’associació d’Algemesí al Debat molt jove, en el tercer any va assumir la responsabilitat de moderar els debats televisius.
Francesc ha destacat pels seus excel·lents resultats acadèmics. Fruit d’aquests, va aconseguir el Premi extraordinari de batxillerat de la ciutat d’Algemesí al curs 2013-2014 i el Premi de la Fundació Carmen Izquierdo als estudiants amb millor rendiment acadèmic entre l’alumnat de nou ingrés a la Universitat de València en la branca d’Arts i Humanitats durant el curs acadèmic 2014-2015.
A més a més ha estat voluntari amb Càritas Cooperació Internacional en el projecte ‘Iniciativa per la Pau’ a Palestina i és membre de la junta directiva de la Nova Muixeranga.
Hui ens conta la seua experiència en una iniciativa popular que va donar molt a parlar al seu poble natal: Algemesí.
Entrevista a Francesc Teodoro | Algemesí al Debat: Lobby Ciutadà
La Comarca Científica. Hola Francesc, benvingut a la secció d’Experiències. Quan parlem de la fundació d’Algemesí al Debat cal recordar que estem parlant d’uns anys convulsos a les comarques valencianes i a la resta de l’Estat. Tot i que 2013 va ser un any sense eleccions, la política estava en boca de tots. Com descriuries la situació socio-política en la que naix “Algemesí al Debat”?
Francesc Teodoro. El primer acte celebrat per ‘Algemesí al Debat’ es donà al febrer de 2013. Si bé es cert que en aquest any no van haver eleccions, cal no oblidar que, als comicis del 2011, la participació va descendir en un 4,9%. Encara més, tot just en el temps de la creació de la plataforma, la enquesta del CIS reflectia que el 30’2% de la població considerava a les polítiques i els polítics, així com els seus partits, un dels principals problemes de l’Estat (opció multirreposta). Paral·lelament, un estudi realitzat per Enquesta Social Europea palesa que la confiança mitjana de les ciutadanes i els ciutadans vers el Parlament Espanyol, a l’any 2012, és sols de 3’4 sobre 10.
No obstant això, és adient tenir present dos elements -un de positiu i un altre de negatiu- que podrien trobar-se al rerefons del naixement de l’associació. Pel que respecta al positiu, es manifesta un interès creixent entre la ciutadania en relació als afers polítics amb una crescuda d’aproximadament 8 punts (EDE, 2014). Les importants mobilitzacions d’aquests anys, juntament amb l’impuls renovador del heterogeni moviment 15M, semblaven haver deixat una petjada difícilment esborrable en la nostra política. Ara bé, i pel que respecta a l’element negatiu, sols un 9’2% de les ciutadanes i els ciutadans de l’Estat espanyol percebia als partits polítics com un problema que els afecte personalment (CIS, gener 2013). ¿Quina lectura s’hi podria extreure d’aquestes dades? Que la població no s’adonava de la correlació existent entre la seua vida privada i pública. En altres paraules, que una deficient classe política no sols afecta a l’Estat sinó, també, a la vida quotidiana de les persones. En aquest context de clara desafecció política, on la preocupació pareixia a l’alça, ‘Algemesí al Debat’ pretenia polititzar la vida dels habitants del nostre poble. Ocupar aquest espai esberlat entre representants i representats, no per prendre la direcció del mateix, ans per trobar un lloc d’empoderament popular. Únicament preteníem passar de la desafecció -indiferència tant afectiva com cognitiva- a la insatisfacció, i des d’aquí, des de la major diversitat possible, ser altaveu de la pluralitat de demandes, reflexions i preocupacions d’algemesinenques i algemesinencs.
LCC. En segon lloc Francesc, pots ubicar al lector i explicar-nos què va ser exactament “Algemesí al Debat”?
«Sóc. – […] ¿De cas anomenes més poderosos als més forts, i és precís que els més dèbils obeïsquen al més fort […] convençut que són la mateixa cosa el més poderós, el més fort i el millor?
Cal. – Doncs bé, afirme clarament que són la mateixa cosa.
Sóc. – ¿No és cert, però, que la multitud és per naturalesa, més poderosa que un sol home? Sens dubte, ella imposa les lleis com tu deies fa una estona.
Cal. – Sens dubte».
F.T. Mal que Plató no siga bon autor per tractar de defensar la democràcia, aquestes paraules del Gòrgies evoquen, en certa mesura, l’esperit que guià ‘Algemesí al Debat’ des del seu naixement. Front una democràcia representativa, encabida únicament en els circuits institucionals, dirigida per un nombre restringit de participants en la presa de decisions; una democràcia més plena on la força la té realment el més poderós: la multitud. I així ho tractàrem de fer mitjançant diversos mecanismes.
‘Algemesí al Debat’, com a plataforma independent i no circumscrita a cap partit polític, no sols volgué augmentar la participació ciutadana en la vida política. D’haver segut així, molts són els arguments que s’hagueren pogut esgrimir en contra, ja que major participació no implica per se l’elevació de la qualitat democràtica de cap comunitat. Des de l’argument de la captura -les assemblees sempre acaben capitalitzades per aquells que més s’impliquen en les seues tasques-, passant pel d’inconsistència -¿de cas dos votacions sobre el mateix tema en un període de temps no podrien donar lloc a resultats contradictoris?- fins als defensors de les democràcies agregacionistes on la representació és tan sols la juxtaposició d’interessos privats representats en el vot.
En raó d’açò, s’ha de fer repeu en el segon dels termes que dóna nom a l’associació: debat. Debat i deliberació com a complement necessari de la participació. Exploràrem tota mena de formats, des del més clàssics amb tema i preguntes tancades fins d’altres com l’emissió del documental ‘RTVV es tanca’ amb posterior col·loqui o el ‘Tinc una pregunta per a vostè’ on es citava a les polítiques i polítics del nostre poble a ser interpel·lats pels habitants del mateix. Inclús decidirem realitzar una Assemblea Ciutadana a la Plaça Major per tal d’escoltar i recaptar totes aquelles peticions i aportacions que la ciutadania ens volguera fer.
Però ens tots consideràrem, tal com ho fa David Held en Models of Democracy, que la legitimitat d’una democràcia rau, també, en el procés mateix de decisió i deliberació entre ciutadanes i ciutadans. En aquest sentit, el principi de simetria, defensat per filòsofes com Seyla Benhabib -entre altres- en Democracy and Difference, fou sempre una fita a tenir present. La participació per part del públic era constant amb torns per preguntes i intervencions després de cada bloc del debat. El públic podia introduir la novetat, allò no previst, aquella pregunta que el polític no esperava.
La nostra intenció fou sempre fomentar el diàleg, enfortir la cultura democràtica d’un poble atès que les aportacions per part dels assistents podien posar en joc una situació no considerada o un argument no formulat. L’objectiu era la pluralitat, l’heterogeneïtat però sense perdre de vista el treball en comú pel poble.
Per últim, m’agradaria remarcar que ‘Algemesí al Debat’ mai pretengué instituir-se en partit polític. Senzillament, el nostre objectiu era alimentar una ciutadania crítica, conscient de la sobirania de les seues veus i de les seues accions. En paraules de Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona, en El poder de lo próximo: «de lo que se trata es de mantener la ‘tensión’ entre el ‘dentro’ institucional y el ‘fuera’ ciudadano estableciendo espacios de coproducción y, al mismo tiempo, manteniendo la autonomía de cada quien. La concepción de lo ‘público’ no se agotaría en lo institucional, sino que respondería a la capacidad colectiva de enfrentarse a problemas comunes, con o sin las instituciones».
LCC. La mitjana d’edat de l’associació era molt baixa, tot i això, l’assistència als actes era constant i amb edats molt variades. Quins creus que foren els motius d’este èxit?
F.T. La gran virtut de ‘Algemesí al Debat’ fou treballar, en termes de Joan Subirats, la «sobirania de la proximitat». Davant la constant globalització i subordinació de la política a les directrius d’un mercat econòmic impersonal, el municipi representa, encara, un nucli en què la ciutadania pot reconèixer el valor de la seua intervenció pública. ¿Per què m’hauria de preocupar per la política si sé que l’efecte del meu vot és nul comparat al treball que em suposaria estar-ne contínuament informat? Allí on no hi ha convicció en l’eficàcia de l’acció, no hi sol haver activitat. A còpia d’aquest desfasament, els pobles representen un apropament d’aquelles qüestions que, a través de televisors i smartphones, semblen massa allunyades. Tan allunyades que pareixen fora del nostre abast i control.
En concret, quan quelcom canvia al nostre poble, sentim que també es modifica alguna part de la nostra vida. De més a més, inclús podem conèixer els responsables i principals afectats de tals transformacions. Hi ha uns vincles, no constatats però presents, que ens relliguen amb qui tenim al costat. Pel trobament en comú, quotidià i diari, hi ha reconeixement. Precisament perquè hi ha tangents, els problemes polítics es tornen tangibles. I en tant que amb límits, mesurables i discutibles.
No és d’estranyar, doncs, que ‘RTVV es tanca’ o els debats al voltant del mercat i les becerrades foren aquells que reberen major impacte i transversalitat. Les ciutadanes i ciutadans se sentiren interpel·lats per allò que es debatia. Alguns, inclús, en el millor sentit de l’expressió, els hi anava la vida amb això.
D’altra banda, Plató, a la Carta VII, ja es lamenta de quan difícil és, en el context en què ell viu, tenir confiança amb els altres considerant que la ciutat ja no es regeix segons les costums dels avantpassats. Amb açò, però, no vull defendre la legitimitat de cap tipus d’entitat política per motius de tradició o amb arguments essencialistes. Això sí, reconec que en l’àmbit local es donen unes condicions que ens fan entendre el passat com un llegat del que, no sempre, però en el major dels casos, és avinent tenir cura.
Quasi sense voler-ho entrem en un entramat d’associacions i agrupacions que constitueixen realment el teixit que articula una comunitat. I en aquestes hi ha tant adults com adolescents, joves com vells. Per això mateix ‘Algemesí al Debat’ disposava d’un èxit intergeneracional si parlem d’assistència als actes. Perquè en fer vibrar un dels nucs d’aquesta xarxa, tots els altres, d’alguna forma, també vibraven.
LCC. Quin perfil professional-acadèmic teníeu els membres de l’associació?
F.T. Per ‘Algemesí al Debat’, al llarg dels seus tres anys de vida, hi passaren un munt de joves que provenien de diferents àmbits acadèmics. Des d’estudis on la política se situa en un eix central, com són la Sociologia o la Filosofia, fins una altra mena d’estudis també relacionats amb la política com Periodisme, Publicitat o Audiovisuals. Tanmateix, allò cabdal no era d’on veníem; més bé què preteníem fer. Totes i tots nosaltres compartíem una inquietud per fer d’Algemesí un poble més crític i participatiu.
Això no obsta tenir una clara consciència de límits respecte al perfil d’aquells qui participàrem en la plataforma. Tot considerant la sinceritat com a clau de volta de veritat, crec que ‘Algemesí al Debat’ mai va assolir el nivell de transversalitat, tant ideològica com professional i generacional, que des de bell començament desitjàvem. No mancaren els intents per intentar reunir a persones de totes les ideologies, convidant-los en repetides ocasions a assistir a les nostres reunions i formar-ne part. Malauradament, açò sols fou possible en un nombre menor d’ocasions del que ens haguera agradat. La nostra proposta, des dels inicis, fou sempre ferma: en ‘Algemesí al Debat’ s’havien de deixar de banda les tesis per centrar-nos en l’argumentació tenint com a única premissa la deliberació. Hi havia cadires per totes i tots, però algunes es quedaren buides.
LCC. En l’Assemblea Ciutadana de l’11 d’Octubre de 2014 s’autodeterminareu “lobby ciutadà”. Què significa açò?
F.T. El terme lobby se sol vincular, normalment, als grups de pressió econòmics que exerceixen poder sobre les elits polítiques. Amb aquesta resignificació el desplaçament conceptual és palès. Mentre el poder sobre fa referència a un moviment de dominació i capacitat estratègica on un A modifique la conducta de B, nosaltres volíem posar en relleu una altra mena de poder, una altra mena de lobby. Advocàvem per una noció de poder com a poder per a, això és, poder com a capacitat que no és sinó presa de consciència. Fer reconèixer als habitants del poble el poder polític que tenien les seues accions més enllà d’anar a votar cada quatre anys. Per bé que ja he fet servir el terme crec que aquest expressa amb força aquesta noció: empoderament popular. Recollint la terminologia de la filòsofa Hannah Arendt, es tractava de recuperar la potestas, capacitat d’actuar concertadament, front l’autoritas, l’autoritat del govern per decidir per totes i tots.
Per tal de clarificar una mica més aquesta noció de lobby ciutadà esdevé fecunda la distinció establerta per David Held en Democracy and the Global Order entre llocs de poder (‘sites of power’) i fonts de poder (‘sources of power’). Mentre el primer és l’indret en què es crea, sosté i transforma el poder; el segon és el context d’interacció allí on el poder opera per donar forma als processos públics de decisió i capacitat efectiva de la població. El nostre reclam era si no fer coincidir els dos conceptes en la voluntat general, almenys refermar el lloc de poder que constitueix el teixit de la societat civil. Heus aquí el motiu de la creació d’aquest lobby ciutadà.
LCC. Aleshores, quina diferència hi ha entre Agenda Pública, Agenda Mediàtica i Agenda Política?
F.T. La teoria Agenda-Setting o de l’establiment de l’agenda fou popularitzada per McCombs i Shaw. Aquesta tractava de desvetllar quins eren els vasos comunicants entre els mitjans de comunicació i els partits polítics a l’hora d’establir quines qüestions havien de preocupar a la població.
Raquel Rodríguez Díaz, professora de Periodisme a la Universitat Rey Juan Carlos, diferencia tres agendes: mediàtica, política i pública. En primer lloc, l’agenda mediàtica és aquella que correspon als mitjans de comunicació on aquests determinen els índexs de contingut sobre els quals s’opinarà. La pregunta, feta per ella mateixa, resulta rellevant: «¿Què és el que fa que una qüestió aparesca en els mitjans i no qualsevol altra?». Seguidament, l’agenda política mesura l’activitat dels parlaments i governs i la seua capacitat per incidir en la quotidianitat del debat públic tot proposant els temes dels quals es parla. En darrer terme, l’agenda pública és el grau de d’importància que la ciutadania atorga als continguts informatius en un determinat període de temps.
Després de la caracterització, Raquel torna, al meu parer, a posar el dit en la nafra al revelar la simbiosi entre la primera i segona agenda esmentada: «Los periodistas necesitan de información para publicar al igual que el acceso a las fuentes de las noticias; en el otro sentido, los representantes de las instituciones necesitan difundir y proponer sus programas a los ciudadanos». ¿On queda, doncs, el poder de l’agenda pública per proposar les qüestions de debat? ¿Haurem d’esperar a les pròximes eleccions per tal de sancionar determinats continguts?
Des de les limitacions d’una plataforma municipal, ‘Algemesí al Debat’ somiava amb desllorigar aquesta coimplicació. Tal com ha defès el filòsof Jürgen Habermas en Facticidad y validez, la deliberació té per finalitat l’exercici del poder no sols a posteriori, açò és, com a càstig davant polítiques imposades. Amb aquesta es pretén, aleshores, programar, constituir una agenda pública que no quede esmorteïda per les altres dos. En síntesi, s’avé la imatge de la política com a natalitat exposada per Hannah Arendt: la política també pot tenir a veure amb interrompre el context, comportar novetat, generar espai per fer aparèixer allò que abans no tenia lloc.
LCC. Per acabar Francesc, veuries en un futur la possibilitat d’un “La Ribera al Debat”? Quines serien les teues recomanacions?
F.T. No sabria dir si serà possible en un futur veure una plataforma d’aquest tipus a nivell comarcal. El que sí és ben segur és que, com a mínim, seria desitjable. En el meu cas particular, per desgràcia, el coneixement de la Ribera com a comarca és menor del que em plauria. Algemesí és un nucli urbà d’unes dimensions considerables que s’organitza autònomament i no requereix d’eixir fora de si en el seu dia a dia -quan precisament la veritable política naix en el moment en què hom és capaç d’eixir de si mateix i trobar-se amb els altres. Cas semblant, tal vegada m’equivoque, constitueix el cas d’Alzira, Carcaixent o Sueca.
El que caldria, en primer lloc, seria una agenda social i cultural compartida -i vies de comunicació per fer-la efectiva- on els diversos ciutadans i ciutadanes començaren a fer vida en comú. Senzillament trobar punts d’encontre per començar a teixir vincles entre pobles en allò més basal. Així doncs, em sent en l’obligació de donar les gràcies a les organitzadores i organitzadors del 1er Aplec de la Ribera celebrat aquest passat setembre i, com no, animar-los a continuar amb les activitats que estan duent a terme actualment. La política es fonamenta en la convivència compartida, i és per aquesta que cal treballar. Tot seguit, conscient del poder de les estructures, crec que ambdues Mancomunitats (Baixa i Alta) haurien de continuar treballant amb més esforç -i perquè això siga possible, establir les condicions materials per fer-ho- per promoure iniciatives que generen vinclament entre les riberenques i riberencs.
Per concloure, i com a recomanació, si per un hipotètic cas ‘La Ribera al Debat’ nasquera, crec que no hauria de seguir els passos de ‘Algemesí al Debat’ en la seua última etapa. Per molt que amb l’accés al medi digital tinguérem una major repercussió mediàtica, pense que, amb aquest moviment, ‘Algemesí al Debat’ va perdre la força amb què va nàixer. Com he dit abans, la política més fonamental naix de la convivència continuada entre ciutadanes i ciutadans, i açò tan sols pot donar-se per la capacitat de reunir, congregar. Amb l’era digital, segons el filòsof Byung-Chul Han en En el enjambre, assistim a una concentració sense congregació, una multitud sense interioritat.
Igualment, continua el sudcoreà, la disposició sempre accessible dels continguts en xarxa elimina tota resistència, tot ho fa a la mesura de qui ho utilitza. M’agradaria enllaçar aquesta última idea amb allò abans esmentat però no argumentat: la política consisteix en eixir de si mateix i trobar-se amb els altres. I, ¿qui és aquell altre? Aquell que m’és diferent, que no s’emmotlla als meus patrons de mesura. Allò diferent, que per molt que ho intente -sense connotació pejorativa-, se’m resisteix. En el món de les xarxes cadascú llegeix el que vol llegir i escolta a qui vol escoltar, a saber, evita aquesta diferència.
Si considerem la pluralitat d’opinions i posicions com a salvaguarda de les nostres democràcies, hem de saber preservar aquesta diferència, aquesta resistència. El dit sobre la pantalla del mòbil o sobre el comandament a distància ens posa les coses massa fàcils. Tot amb tot, allò més còmode no sempre és allò més bo. La política no demana consumidors.
Per últim, el caràcter vinculant que té la política en relacionar-se amb els altres reclama responsabilitat i voluntat de pacte. Això, ni més ni menys, ens compromet amb el futur. Altrament, ¿a què ens compromet una visualització més al YouTube? ¿Un m’agrada en la pàgina de Facebook? En l’era digital vivim un etern present que res ens diu del món del demà. ¿No esdevé massa prim un present sense futur?
Comptat i debatut, ‘La Ribera al Debat’ hauria de saber conservar aquesta diferència, és a dir, tenir-la present, reconèixer-la, respectar-la i feinejar amb ella. Tornar al carrer i treballar amb associacions i agrupacions, fer agenda comú dels problemes de les localitats riberenques. No sé si és aspirar a massa -molt probablement sí-, però ¿de cas és cosa fàcil treballar, activament i amb deliberació, pel bé comú?
