València Republicana | Capital d’Espanya (1936-1937)

La València republicana té una fita clau que hui volem analitzar a través de la història. En plena Guerra Civil, el govern de la II República Espanyola decidí traslladar-se des de Madrid a València, degut a l’assetjament de les tropes colpistes de Franco sobre la ciutat madrilenya. En total foren 11 mesos – de novembre de 1936 fins a l’octubre de 1937 – on la capital dels valencians va ser també la capital de la primera democràcia espanyola.

Hui, ací en La Comarca Científica i sent el 80è aniversari d’aquella data, entrevistem a l’historiador Sergi Gómez dels Poblats del Sud (València Ciutat).

 

Perfil de l’entrevistat: Sergi Gómez

Sergi Gómez va nàixer a Pinedo (Poblats del Sud, València Ciutat), l’any 1995. És historiador recentment graduat per la Universitat de València.

La seua especialització gira entorn al paper desenvolupat per part del Partit Comunista Espanyol (PCE) durant el procés de la Transició espanyola. El treball de fi de grau està titulat com: “Debats sobre la Transició i la construcció de la democràcia a Espanya: El PCE, de l’antifranquisme a la crisi.”

En esta entrevista de La Comarca Científica, l’historiador valencià respon a les preguntes per tal d’aclarir la repercussió que tingué per a les Comarques Valencianes el fet que València fora la capital d’Espanya durant 11 mesos.

 

Entrevista a Sergi Gómez | La València republicana, capital d’Espanya

La Comarca Científica. En primer lloc Sergi, què celebrem exactament este any a la capital valenciana?

Sergi Gómez. Entre el 6 i 7  de novembre de 1936, València es va convertir en la seu del Govern de la Segona República, una situació que es perllongaria fins al 31 d’octubre de 1937. Serien aquests 11 mesos, un dels períodes i un dels moments més intensos en la història de València, ja que estem parlant que el Cap i Casal es va convertir en la capital de l’Espanya Republicana.

Per què es va elegir València i no altres ciutats com ara Barcelona per a ser la capital de l’Estat? Tot i que no hi ha una explicació oficial, historiadors com ara Javier Navarro i Sergio Valero, ambdós professors de la Universitat de València, apunten a diverses raons. Per una banda, perquè la ciutat comtal era el centre de l’anarcosindicalisme més radical i a més, i hi havia una gran força de milicians cenetistes. Altra de les raons rauria en el fet que València sí acolliria millor el govern de Largo Caballero, donat que hi havia un major recolzament socialista i, en aquest cas, caballerista.

Amb la formació del gabinet de Juan Negrín el 18 de maig de 1937, va suposar la marxa definitiva del govern republicà cap a Barcelona i el final de València com a capital de la República.

LCC. Durant aquells 11 mesos que la València republicana va ser la capital de tot l’Estat, els valencians vam viure una forta efervescència cultural i social. Quins elements socials i culturals podríem destacar d’aquella etapa?

S.G. És clar que l’art sempre ha sigut, i és, un mitjà per veure la representació d’una etapa i els canvis que en aquesta s’esdevenen, i que el Cap i Casal fóra la capital de l’Espanya democràtica havia de tindre la seua representació. No obstant això i donat les especials circumstàncies que s’estaven vivint, l’art va desenvolupar molt més la seua tasca social és a dir, s’hi va posar una major èmfasi a l’art social.

Aquest art estaria basat, essencialment, en els cartells polítics. Com va defendre el pintor valencià Josep Renau, aquest art havia de transmetre de manera ràpida i nítida el seu missatge. Per això mateix, els pintors i muralistes es van centrar més en el realisme, i no pas en altres corrents artístiques com serien el futurisme o l’expressionisme, tot i que sí que van haver-hi.

A part dels cartells polítics també hi van tenir una gran importància les revistes, com ara Nueva Cultura, Verdad o Pasionaría; també les exposicions d’art, com la celebrada a l’Ateneu Popular de València.

El més representatiu del que fou la representació visual d’aquest moment, la podem trobar, per una banda en la Cavalcada dels Xiquets celebrada el 10 de gener de 1937 i que substituïa a la Cavalcada dels Reis d’Orient, i per l’altra en les falles no celebrades al març del mateix any. Pel que fa a la primera, es van fer ninots amb cures, generals, banquers, falangistes… que representaven els mals de la societat espanyola. Al mateix temps, es van enaltir  els símbols revolucionaris, com l’efígie de Stalin o la d’un milicià. Pel que respecta a la de les falles, sí que es van dissenyar monuments antifeixistes. Tanmateix, en 2013 es va elaborar un documental molt interessant sobre aquestes, anomenat Fallas del 37.

LCC. El recolzament de les tropes nazis alemanyes i les tropes feixistes italianes a Franco també es va fer notar a la València republicana. En Gener de 1937 es produeix, des d’un vaixell feixista italià, el primer bombardeig oficial sobre València. Una ciutat que alhora ha estat definida com a capital de l’antifeixisme. Què significa açò i quines repercussions socials va tindre?

S.G. En la meua opinió, aquesta pregunta es podria abordar tant en el plànol local com en l’internacional.

Pel que fa al local, des d’aquells primers dies de novembre que van suposar el trasllat de les dependències governamentals de Madrid a València va haver-hi canvis en la ciutat, ja que no sols es van traslladar els membres del govern sinó també funcionaris, periodistes, ambaixades…

El ritme de vida en la ciutat es va incrementar així com, és clar, la seua politització. Els carrers es van convertir en escenaris de mobilitzacions i manifestacions. L’objectiu es trobava en la necessitat de dominar el carrer i ocupar-lo. Tanmateix, aquests carrers van patir un canvi en el seu nom i València va canviar de nom tots aquells amb referències religioses o tradicionals, amb noms com l’avinguda de la Unió Soviètica, que seria l’actual avinguda de Blasco Ibáñez; avinguda Lenin, l’actual avinguda del Port; avinguda de Pablo Iglesias, l’actual avinguda Maria Cristina; carrer de la Metal·lúrgia, actual carrer de Cavallers; o la Gran Via Buenaventura Durruti, actual Gran Via Marqués del Túria. Amb aquests canvis de nom es tractava de donar visió a una nova ideologia, imbuïts per una gran relació amb l’URSS, al mateix temps que reivindicar l’antifeixisme.

Tanmateix, on se n’anaven a albergar els nous ministres? Quines anaven a ser les noves dependències ministerials? Davant aquesta situació es va portar endavant la confiscació dels palaus. Per exemple, el Ministeri d’Estat es va emplaçar al Palau de Caro, situat al carrer del Pintor Sorolla; la presidència del Govern i el Ministeri de Guerra ho van fer al Palau dels Borja, on es situen actualment les Corts Valencianes; el Ministeri d’Agricultura, al Palau de Trénor, actualment al carrer de Cavallers.  I el mateix va passar amb els distints partits polítics, com ara el PCE, la UGT, el POUM… que van confiscar antics edificis senyorials o de famílies burgeses conegudes a la ciutat.

Pel que fa al plànol internacional, destacar que la Guerra Civil fou la primera gran guerra que es va viure vívidament per tots, s’enviaren periodistes de guerra d’altres països, es van fotografiar escenes de combat, etc., va marcar a tota una generació de per vida. Per tant ja no sols estem parlant d’una guerra entre demòcrates i colpistes, si no estem parlant de molt més, estem parlant d’una lluita contra el feixisme i una defensa de la democràcia, de diferents democràcies, siguen burgeses, populars o simplement una lluita contra el feixisme, però sempre defensant la legalitat d’Espanya i intentant per tots els mitjans que aquesta no es convertira en el mateix que s’havien convertit els seus companys europeus, ja que cal destacar que la República va nàixer un 14 d’abril de 1931 amb tot en contra seua. La tònica general que seguien els països europeus era la instauració de dictadures, sols cal mirar els exemples de la Itàlia feixista, l’Alemanya nazi el 1933, o d’altres com Portugal i Àustria. Per tant, la República va nàixer en un moment molt complicat en el panorama europeu.

LCC. Les Brigades Internacionals i la URSS donaren suport a la República Espanyola. Les dictadures alemanyes, italianes i portugueses al franquisme. Va ser la guerra civil en general i València en particular el laboratori de la II Guerra Mundial?

S.G. Sobre aquest assumpte se n’ha parlat molt, sobre si fou una guerra civil entre un bàndol o un altre, o si fou un preàmbul a la Segona Guerra Mundial.

L’historiador Eric Hobsbwam posa de manifest que la Guerra Civil fou una lluita contra el feixisme. George Mosse defensa que totes les guerres que es van desenvolupar al llarg del segle XX són conseqüència de l’antifeixisme. Enzo Travesso defén, en canvi, que la Guerra Civil fou un preàmbul de la Segona Guerra Mundial, el que és una idea massa atrevida dintre del context espanyol, ja que hi ha dinàmiques pròpies que seran molt diferents en alguns casos a les d’un conflicte internacional.

El que queda clar, és que tant Alemanya i Itàlia van ajudar als insurrectes i als colpistes, i que aquesta ajuda fou major que la rebuda per la Unió Soviètica al govern democràtic.

No obstant això, també és important destacar que l’ajuda de la Itàlia feixista fou major que la de l’Alemanya nazi, perquè Mussolini tenia eixa idea de la llatinitat, de tot un Mediterrani unit. Ara bé, ambdues potències van utilitzar la Guerra Civil per veure fins a quin punt aplegava el seu poder militar, i així s’entenen els bombardejos aeris i d’embarcacions.  Els primers es van generalitzar al llarg de tot el país, tant Barcelona, Madrid o el ja famós de Guernica. Però el que cal recordar dels bombardejos és el que una vegada em va dir un professor: són indiscriminats. No distingeixen si eres de dreta o d’esquerra, catòlic o ateu, home, dona o xiquet.

LCC. La postguerra no va acabar amb la resistència de l’antifeixisme a València. Prova d’allò foren els anomenats “Maquis”. Qui eren i que defensaven?

S.G. Els maquis foren l’oposició a la dictadura en forma de guerrilla que va estar present més o menys fins als anys cinquanta. L’objectiu d’aquests era el d’acabar amb la dictadura, no obstant això, la dictadura volia el mateix d’ells, i el poder repressor d’aquesta era molt major. Aquesta gent estava majoritàriament reclosa a les muntanyes, d’on iniciaven les seues accions guerrilleres. Les cultures polítiques entre els maquis eren diverses, ja que podien haver-hi tant socialistes, com anarquistes i comunistes.

El final dels maquis respon a diversos factors, sent el principal el context internacional en la qual es trobaven. Ens trobem en els anys cinquanta, en un context de Guerra Freda que fa evident que la lluita contra el comunisme és el més important, lluita la qual la dictadura franquista tindrà com a pilar. A més, la reunió mantinguda amb Stalin per part d’alguns líders comunistes, com ara Santiago Carrillo o Dolores Ibárruri el 1948, van fer que aquests canviaren de tàctica, defensant l’abandonament de les armes i tota lluita violenta contra el règim franquista, per a centrar-se en una lluita pacífica i en la confluència d’altres forces polítiques per posar fi a la dictadura. En aquest sentit, el Partit Comunista va declarar en 1956 l’anomenada Política de Reconciliació Nacional, posant pràcticament fi a quasi tota acció guerrillera.

LCC. En les guerres sol parlar-se dels homes i del paper desenvolupat per estos al front. Però, durant la República Espanyola el rol de la dona va ser fonamental. Quin paper van tenir les dones durant els anys de la República i, més acuradament, en la Guerra Civil a València?

S.G. La Guerra Civil va comportar canvis molt importants pel que respecta a les dones. Des dels primers moments de la República, es van voler donar una major visibilitat a les dones i majors drets, com per exemple un dret tan bàsic com el de votar. Podem veure testimonis de dones que van viure totes aquestes experiències, des de l’inici de la República fins a la instauració de la dictadura franquista en el documental Dones del 36.

Una vegada començada la guerra es podrien veure com els discursos i les pancartes de sindicats com ara la CNT i la UGT es llegia: “Fàbriques i tallers per a nosaltres. Els homes al front. Visca la CNT-UGT”.

La guerra va empentar aquest moviment de participació de les dones i la seua mobilització social. A més, la guerra va suposar també la presència de dones en el govern nacional, i així hem de destacar el paper de Federica Montseny, ministra de Sanitat del govern de Largo Caballero pertanyent, a més, a l’anarquisme.

Dues organitzacions femenines van tenir importància en aquests moments. Per una banda, es trobaria Dones lliures, vinculada ideològicament amb la CNT; i, per altra banda, l’Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA), creada en 1933 i que en un primer moment agrupava a dones de diferents cultures polítiques, ja sigueren republicanes, socialistes o comunistes. Podríem dir que aquestes organitzacions van donar un impuls a l’activisme polític per part de les dones durant aquests anys en els quals València fou capital republicana.

Per tant, com destaca Ana Aguado, professora de la Universitat de València, el manteniment de la vida en la rereguarda, com ara serien la provisió d’aliments, el treball a les fàbriques i als camps, l’atenció als xiquets, també els refugiats, va ser protagonitzada fonamentalment per les dones. En aquest sentit, una de les dones valencianes més importants fou Alejandra Soler, comunista, mestra republicana i amb una important tasca en les campanyes d’alfabetització. Tanmateix, tot el progrés i la legitimitat que es van guanyar les dones durant la República i durant la mateixa guerra, es van veure aturats per la victòria dels colpistes i la instauració de la dictadura franquista.

LCC. Per últim Sergi, sembla que este període està oblidat per gran part de la població. És un dels motius pels quals des de la Universitat de València se li donà homenatge al 80è aniversari de València com a capital de la República. Quins altres homenatges institucionals se li ha donat a estes dates?

S.G. Una de les anècdotes més curioses fou quan l’abril de 2016 va penjar durant pocs dies una pancarta en el balcó de l’Ajuntament de València en la que es commemorava els 80 anys de la capitalitat republicana, i molta gent no sabia que València fou capital de l’Espanya democràtica. Aquest és un exemple de com, durant els huitanta anys anteriors, s’havien fet pocs homenatges al respecte, i com des de les institucions s’hi ignorava totalment. De fet, el doctor Toni Morant, professor de la Universitat de València també, va escriure un article en el llibre de València capital de la República, de recent publicació, en la que es parla de com hi han transcorregut els records republicans en les institucions democràtiques, començant des del seu 40é aniversari en 1976 fins l’actualitat.

Durant tot el 2016 i 2017 la Universitat de València ha fet una gran tasca recordant aquest moment, amb cicles de conferències, de cinema, amb el nom de “València, capital de la República”, i en la qual es feia una vista del que havia sigut la història del País Valencià des de l’edat antiga fins a la contemporània. Tanmateix, es va organitzar una gran exposició a la Nau amb el nom de “Tot està per fer. València capital de la República”.

A més, la setmana passada s’hi van començar a canviar les primeres plaques dels noms de carrers amb reminiscència franquista o que havien tingut qualsevol relació amb la dictadura. Tot i que açò ha sigut molt polèmic, cal recordar que es tracta de complir la llei de Memòria Històrica, ni més ni menys.

Per altra banda, el mateix Ajuntament de València està impulsant l’obertura dels refugis antiaeris que es van construir durant la guerra i que han estat tancats durant els últims anys. Un d’ells és el que es troba en el mateix Ajuntament, però també hi ha d’altres com ara el del carrer de Serrans, enfront mateix de les Torres.

Està clar que aquestes accions són només el principi i una petita part de tot el treball que encara queda per fer i que, com a historiador i valencià que sóc, m’agradaria que continuaren independentment dels partits que governen.