La Transició Valenciana

Durant la Transició Valenciana (1975 – 1983) succeïren multitud de canvis que han configurat el patró polític i cultural a les comarques valencianes. Donaren lloc a l’assentament d’un sistema bipartidista on el vot ha estat fortament condicionat pels elements identitaris i emocionals. A més a més, el resultat de la Transició Valenciana donà als valencians el color de la bandera, el nom de la seua llengua i del seu territori, després d’una forta confrontació pels símbols durant l’anomenada Batalla de València.

El resultat de tal procés és la matriu cultural que hui posa els marges al debat públic i determina allò que és discutible i allò que no ho és.

En La Comarca Científica obrim el meló per a analitzar la Transició Valenciana en profunditat amb l’historiador de la Marina Baixa, Vicent Galiana.

Benvinguts.

Perfil de l’entrevistat

Vicent Galiana i Cano va nàixer a Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) el 1992. És graduat en història per la Universitat de València, on també ha obtingut els mestratges en història contemporània i en professor de secundària. Actualment, és doctorand en història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostel·la. A la vegada, és membre d’HistAmérica (grup d’investigació de la usc dedicat a la història d’Amèrica Llatina) i de la Xarxa Internacional d’Investigació sobre la Violència Política Nueva Izquierda Revolucionaria. América Latina, Europa y Estados Unidos, 1960-1990.

Interessat en els moviments armats i els seus processos de transformació i adaptació a la legalitat democràtica, analitzà durant més d’un any el procés d’adaptació a l’arena electoral del Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros, de l’Uruguai. Ara, centra el seu programa de Doctorat en l’estudi de l’esquerra armada en la Transició política a l’Estat espanyol.

És col·laborador de La Directa i forma part del Col·lectiu per la Recuperació de la Memòria Històrica de Callosa d’en Sarrià i de la Plataforma de suport a la Querella Argentina del País Valencià.

En esta entrevista de La Comarca Científica, l’historiador de la Marina Baixa contesta a les preguntes que fan referència a tot el procés de la Transició Valenciana, passant des de la Batalla de València fins a la comarca alacantina.

Entrevista a l’historiador Vicent Galiana | La Transició Valenciana i la Batalla de València. Efectes en la Marina Baixa

Al vídeo que podeu veure en esta mateixa entrada, trobareu les següents preguntes d’Alexis Lara a l’historiador de la Marina Baixa, Vicent Galiana. La Transició Valenciana en la Marina Baixa com mai s’havia tractat abans.

La Comarca Científica. Recentment s’ha celebrat el 9 d’octubre, dia de tots els valencians. Però este dia està marcat pel seu passat, en concret per l’any 1979 on es produïren disturbis a la ciutat de València. Què va passar exactament? Quina relació trobes amb el que ha passat este 9 d’octubre de 2017?

Vicent Galiana. Efectivament l’endemà, 10 d’octubre de 1979, el diari El País titulava en la seua edició valenciana “Violencia ultra en la conmemoración de la Diada Valenciana”. Este titular que és de 1979 ben bé ens valdria per poder-lo haver utilitzat la setmana passada. Molts anys després, la violència, les amenaces, les agressions, els insults i el menyspreu tornaren a aparéixer com feia molt de temps que no apareixia en la manifestació del 9 d’octubre.

Aquell 9 d’octubre de 1979, el blaverisme, el moviment més reaccionari del País Valencià, decidia fer un salt qualitatiu i quantitatiu en la Diada. L’alcalde de València, Ricardo Pérez Casado i el president de la Diputació, Manuel Girona, eren agredits junt a un grup d’escriptors, d’intel·lectuals i de representants socials del poble valencià. Aquell dia, més enllà dels crits, les amenaces i les agressions, i ha un fet que ha quedat gravat en la memòria col·lectiva de la ciutat de València i és la crema de les banderes de la ciutat i de la Comunitat Valenciana a la façana de l’Ajuntament.

Molts anys després aquell dia te una repercussió en les memòries i en l’imaginari col·lectiu molt més important que no pas el 9 d’octubre de 1977, quan més de mig milió de persones eixiren al carrer baix la bandera “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

Però establir paral·lelismes entre el 9 d’octubre de 1979 i el 9 d’octubre actual és un poc més complicat perquè parlem de franges molt més amples. L’informe Raxen, “Moviment Contra la Intolerància”, acredita, que en el passat 2016, es produeix una agressió d’odi cada 4 dies al nostre país. Això ens ha de fer pensar que esta violència, estes agressions i estos sectors intolerants a la societat, no solament ho són per temes identitaris, per la identitat nacional de cadascun dels habitants del País Valencià, per la seua llengua vehicular o per la seua posició respecte als processos polítics que es viuen en Catalunya. Hi ha certs sectors socials que segueixen bevent d’este blaverisme sociològic, d’esta construcció identitaria respecte a l’odi al diferent que entenen que hi ha ciutadans valencians de segona, en tant que són traïdors i no mereixen la seua valencianitat i que esta violència enguany plasmada al 9 d’octubre, s’ha vist i es continua vivint cada dia als nostres carrers davant d’altres formes de pensar.

LCC. Però solem escoltar amb freqüència que la Transició va ser un “procés pacífic”…

V.G. Sí, efectivament hem escoltat dir que la Transició va ser un procés pacífic, però també un procés modèlic, un procés referencial, un procés d’integració i de pau. Durant dècades s’ha construït un relat idíl·lic de la Transició que actualment és poc més que un relat de ficció.

Hui en dia, els pilars fonamentals d’aquella història que es va construir als anys 80, s’estan trencant. La consideració de la Transició com un procés pacífic és essencialment clau per a entendre fins a quin punt el relat que s’havia construït no corresponia a la realitat que s’havia viscut.

Entre l’1 de gener de 1975 i el 31 de desembre de 1982, a l’Estat espanyol hi hagueren 818 víctimes mortals per motivació política. Més enllà d’aquelles que fan referència a les provocades per l’Estat, o per part de les seues estructures, bé siga en càrregues policials, en tortures a comissaries o en processos d’interrogatori que acabaven en mort de l’interrogat… i més enllà de la famosa i coneguda violència política de l’esquerra, essencialment d’ETA al País Basc; hi ha tota una sèrie de grupuscles, vinculats a l’extrema dreta i als sectors més reaccionaris del franquisme… i podríem recordar els Guerrilleros de Cristo Rey, la Alianza Apostólica Anti-Comunista – la Triple A, a imatge i semblança de la Triple d’Argentina, el Batallón Vasco Español -, vinculats també a Fuerza Nueva, que durant la Transició es dedicaren a sembrar odi i por els sectors més progressistes de l’Estat espanyol però també del País Valencià.

Ací, més enllà del record a la figura de Miquel Grau, la violència política de l’extrema dreta i de la reacció estigué marcada per la Batalla de València i per l’eclosió del blaverisme. Un moviment que rere una suposada batalla identitària intentà limitar i coartar els somnis i les aspiracions de transformació del poble valencià.

Esta importància de la violència per a entendre el procés transicional, i sobretot esta crítica a les lectures d’una suposa transició pacífica, és contrastable mirant les enquestes d’opinió del moment. Al propi CIS, veiem com les proclames majoritàries del 1975: l’Amnistia, la Llibertat, la Democràcia i el Progrés Econòmic, apareixen tota una sèrie de variables que a 1975 no estan i a 1978 pràcticament són hegemòniques i ocupen llocs de molta importància per a la concepció social de majories del país i de l’Estat i estes són l’aparició per exemple de Pau i Estabilitat com a preocupacions fonamentals dels valencians i les valencianes. Açò ens indica que hi ha tota una situació que no és de pau i que no és d’estabilitat i que vindria a confrontar directament les arrels d’allò que s’ha dit d’una Transició Valenciana i Espanyola pacífica.

LCC. Aleshores, per què creus que el procés va ser tan violent? Què hi havia exactament en joc durant l’anomenada Batalla de València?

V.G. D’igual manera que a nivell estatal estava en joc i s’estava debatint el país del futur, les normes del joc que havien de regir i havien de dirigir l’Estat durant les properes dècades, la societat valenciana estava en ple procés de transformació.

Intentar explicar perquè va ser tan violenta o perquè l’adopció de la violència política per part del blaverisme, del moviment reaccionari i de la burgesia més servil al franquisme, és complex i els motius són molts. Jo, tot i no ser especialista, destacaria tres. Tres concepcions claus que explicarien perquè la Batalla de València té unes peculiaritats tan marcades. En primer lloc cal entendre l’eclosió del nacionalisme valencià i l’efervescència cultural al nostre país. És evident, i així ho demostren multitud d’estudis, que el món democràtic, les forces antifranquistes, els moviments socials i els moviments sindicals, s’impregnaren de valencianitat. Una valencianitat que en certs moments s’entengué com una variant de la catalanitat, però en tot cas una valencianitat que marcà de manera transversal el conjunt de les forces democràtiques i antifranquistes del nostre país.

En segon lloc cal anotar que allò que anomenem blaverisme és previ. El resultat de les eleccions generals de 1977 i la victòria de l’esquerra política és clau per a entendre fins a quin punt la por arriba en els sectors que fins aquell moment havien estat hegemònics de la realitat social, política, cultural i econòmica del nostre país.

I per últim, i vinculat a este, s’ha de posar de manifest la por de les elits econòmiques i polítiques a que esta derrota electoral fos una derrota social i que el País Valencià es transformara en unes claus de país que ells entenien que ells entenien que atemptaven contra els seus propis objectius. Ací hem de tindre clar quin paper juga una burgesia valencianista servil a l’Estat i sobretot servil al franquisme i als sectors més conservadors. I també quines estructures de país i quines estructures de la societat es posen al servei d’eixa causa. Una causa que agafa per bandera un conflicte cultural, identitari però rere ella amaga tot un conflicte econòmic i social i com La Junta Central Fallera, el València C.F. o Las Províncias construeixen una imatge de país bèl·lic i una imatge de societat a la que li estan furtant les seues arrels, per justificar unes posicions socials i econòmiques molt determinades que no eren favorables per a les majories socials.

LCC. D’una manera breu, com diries que va influir l’intent de colp d’Estat del 23-F de 1981 en tot este procés?

V.G. Parlàvem de la Batalla de València i crec que d’igual manera que quan parlem del 23-F s’ha de ficar en perspectiva. Ens explicava Josep Vicent Marques que la Batalla de València no va ser una batalla com a tal, sinó una discreta massacre que va realitzar la dreta i el conservadorisme contra l’esquerra i el nacionalisme valencià.
D’igual manera, el colp d’Estat del 23-F, més enllà del complicat d’establir realment quins van ser els agents implicats i les conseqüències que va tindre, crec que representa un tancament de les oportunitats polítiques que s’havien viscut durant la Transició Valenciana. Una demostració de força d’un exèrcit que mostrava que no estava disposat a negociar segons quines reivindicacions socials. Crec que el 23-F expressa la voluntat de caràcter d’unitat indissoluble de la nació espanyola.

A València concretament hem de recordar que Jaime Milans del Bosch tragué l’exèrcit al carrer, decretà el toc de queda i marcà quina era l’agenda política. Tot i que durà molt poques hores, una part de l’esquerra política entengueren que s’havia arribat al límit de les possibilitats. Que a partir del 23-F de 1981 no podien haver-hi reivindicacions que no entraren en el marc constitucional perquè el perill era un nou colp d’Estat. Esta és la valoració que hem de fer del 23-F i no un intent de colp d’Estat frustrat ni una eixida no planificada de l’exèrcit sinó més bé, un posicionament polític, un tancament de cicle i una manifestació de contundència i de poder de l’exèrcit.

Tenint en compte que va ser un intent de colp d’Estat poc abans del Març de 1981, quan es reuniren les diferents forces polítiques a la Plana Alta per a redactar una proposta d’Estatut consensuada. I que poc després, el Consell Preautonòmic Valencià, reunit al Baix Maestrat, aprovà l’Estatut d’autonomia.

LCC. Tant a la Ribera Alta com a la Ribera Baixa, el model partidista estatal tardà en ajustar-se al municipal. Fins a 1987, IPA va governar en Algemesí i el PCE a Sueca, convertint-se ambos comarques en excepcions, ja que el PSOE governava en la majoria d’Ajuntaments des de 1983. Com va ser el procés electoral d’estos anys a la Marina Baixa?

V.G. Crec que no és soles un fenomen que es dóna a les riberes, a l’alta i a la baixa, sinó a bona part del País Valencià. El tauler polític que ix als pobles i les comarques valencianes després de les primeres eleccions municipals serà notablement diferent del poder polític que s’havia mostrat a les eleccions estatals.

A la Marina Baixa, a Altea, els partits que eixiren victoriosos de les primeres eleccions van ser la UCD i el Grupo Independiente de Altea. Però en canvi, a Callosa d’en Sarrià, més enllà de la victòria molt justa de la UCD en vots a les eleccions, el Partit Comunista i en tercer lloc el Partit Socialista estigueren molt igualats en vots i finalment varen fer coalició per governar. El primer alcalde de Callosa d’en Sarrià, després de la tornada de la democràcia fou un militant del Partit Comunista. A Benidorm i a la Vila Joiosa el Partit Socialista fou el més votat. Existiren diferents desequilibris fins a pràcticament finals del 80, on progressivament els diferents pobles de la Marina Baixa aniran cap a una hegemonia del Partit Socialista. Esta hegemonia social i no solament electoral no la tenia a finals de la dècada dels 70 i així ho mostren els resultats de les primeres eleccions municipals.

LCC. Veient els resultats electorals de les últimes eleccions autonòmiques a la Marina Baixa, diries que el resultat de la Transició Valenciana ha calat més entre la societat que a altres comarques de la província de València? Per què?

V.G. A la nostra comarca, a la Marina Baixa, el Partit Popular fou la força més votada a les eleccions autonòmiques de 2015, prop del 30% dels electors. Seguidament el Partit Socialista i en tercer i quart lloc, però molt junts, Compromís i Ciutadans. Darrere ja Podem i Esquerra Unida.

Diria que hi ha altres factors com per exemple la centralitat de la Diputació durant els últims 20 anys en detriment del govern de la Generalitat Valenciana, o la gestió de la bombolla immobiliària i del model econòmic que ha caracteritzat la nostra comarca de la Marina Baixa… Diria que han tingut implicacions directes i més importants que no pas el procés de la Transició Valenciana.

D’igual manera crec que no és moment de fer lectures globals de les eleccions autonòmiques de 2015. Crec que la crisi de règim i del sistema de partits que s’obri en 2011; la caiguda del bipartidisme i la irrupció de Ciutadans i de Podem així com el creixement de Compromís en les eleccions autonòmiques mostra que estem en un moment d’impàs. Pràcticament fins a 2019 no veurem ben bé quines d’estes caigudes i d’alçades electorals són una realitat o són conseqüència d’un moment determinat.